Ahir va ser una nit inoblidable, una nit d’un final relatiu per un futur de noves sensacions, que desitgem que siguin almenys iguals que les que hem sentit els seguidors dels Amics de les Arts a cada nou concert al que hem assistit durant aquest temps.

Ahir vaig assistir sol al concert de final de gira, vaig comprar l’entrada sense planejar res quan només quedaven 2 localitats. No acostumo a agafar entrades per concerts amb tant de marge, però aquest cas s’ho valia. L‘últim Bed&Brakfast dalt d’un escenari i, a més a més, al gran Palau de la Música. No obstant aquesta soledat, el caliu humà i l’energia projectada per aquests grans artistes, em va fer oblidar completament aquest aspecte.

Com ja vaig explicar al post sobre els Amics 2.0, aquest grup de 4 nois com tu o com jo que han fet vibrar carpes, sales de festes, auditoris i per últim 2 dies seguits un Palau de la Música que lluïa com sempre, però amb un vibracions infinitament positives i sentides a flor de pell per ells i per nosaltres.

Molts han comparat els Amics de les Arts amb el grup Manel o simplement amb aquest nou estil que ha sorgit a la música catalana (jo mateix) en un sentit depreciatiu, de repetició, de “mira, uns altres iguals”. Sense desmerèixer als grans Manel, no tenen res a veure. Els estils poden ser semblants, les lletres poden seguir un estil comparable (Els Rolling Stones estan emmarcats dins els mateix estil que molts grups, però ells han destacat per sobre), però aquests 4 nois no només han fet caçons i les han tocat i cantat magníficament bé, s’han guanyat al públic pel seu esdevenir proper, d’oferir cada dia una cosa nova als seguidors, per ser originals en els petits projectes, als quals ningú ha obligat, i que ens han beneficiat directament a nosaltres. Una de les diferències entre ells i altres és que sempre hem sentit que eren molt a prop.

Ara es retiren dels escenaris per forjar un nou disc, espero que sense voler ser millors perquè és el que toca, sinó seguint igual, seguint amb la seva manera de guanyar-se el públic, seguint amb la seva simpatia i humor, amb això els nous temes sortiran millor o igual, però segur que tindran el seu esperit.

Amics Forever! Gràcies per aquests grans moments!

Pels que no sabeu que és això de l’AppleTV, un resum ràpid:

L’AppleTV és un dispositiu multimedia via wifi per reproduir a la TV podcasts, youtube … i tot allò que tens a l’iTunes al teu PC o Mac (música i videos). Les anteriors versions venien amb un disc dur intern, però l’última es basa en la transmisió per wifi i incorpora la possibilitat de lloguer i compra de pel·licules. Cal dir que la versió Espanyola de l’Apple TV 2G no ofereix lloguer i compra de series de televisió, ni Netflix , però d’això en parlarem a la 2a Part.

Entrem doncs a la definició activa del dispositiu, vull fer un petit anàlisi sobre què permet fer l’AppleTV des d’una visió personal després d’adquirir-lo fa unes 3 setmanes. Ho faig en 2 parts per no omplir tant el mateix post. Let’s go doncs:

La primer ullada

Com tot el que fa apple, el sistema operatiu que incorpora el dispositiu té un entorn simplista, fàcil de manejar, però amb una aparença agradable i eficient.

Per navegar per les opcions s’utilitza un petit comandament que, de fet, és el mateix que el que porten els Macs en els últims models. De fet també funciona si l’utilitzes en qualsevol Mac.

També com els altres dispositius de la poma, si no fas res, l’AppleTV passa a la inactivitat com si estigués apagat, consumint (crec) com si així fos. Per tant el dispositiu no té cap botó d’apagat, l’únic que has de tocar és el comandament.

Llegeix el que queda de l’article »

Amb aquestes paraules fa pocs mesos va neixer un podcats amateur d’humor anomenat Microbis.

El vaig descobrir gràcies a la xarxa social Twitter, on estàn molt actius i on utilitzen els comentaris de la gent per engegar concursos on regalen la tan preuada samarreta del programa (jo encara no l’he aconseguit, però no cedeixo en l’intent).

Bé, al grà. Els components d’aquest programa podcast són Sergi Llorens (@sergi) , Ester Ventura (@estercita) , Carles Herrera (@dimoniet), amb la incorporació de David Alandí (@davidtsh) des de fa 2 capitols. Bé, a part de la Tanit i el Sembei que furulen per allà, ja sabreu qui són …

Microbis és un programa d’humor molt en la linea de La Segona Hora de RAC1. El compte de Twitter oficial del podcast és @Microbisnet, però també els podeu trobar al seu grup de Facebook aquí.

Existeixen diverses seccions que omplen l’hora i poc que dura la gravació “radiofònica”, de fet cada vegada en van afegint més. Algunes d’elles són aquestes:

No tenim àvia: Recull de tots els tweets i comentaris de Facebook sobre Microbis. No s’en deixen cap, així que si publiques alguna cosa segur que la comenten. A mi ja m’han mencionat algunes vegades, és el que té ser un freak que només fa que toca’ls-hi la pera

Brutícies: Aquesta secció recopila les noticies més importants que s’han pogut inventar. Molt originals, de veritat, algunes et creus fins i tot que han passat.

Secció Musical de Carles Herrera: El Carles deleita als podcasters amb les cançons més esperpèntiques que et pugis imaginar. Això si, ben comentades i analitzades científicament.

Lo del Japó: En els dos últims capítols David Alandí ofereix un recull de cançons japoneses d’origens diversos, fent una mica de repàs de la cultura Japo a través d’elles. La intro karaoke de la secció no té preu (Hi-Ho!!!). Atenció! Apreneu a cantar la cançoneta que d’aquí poc faràn un concurs on s’escollirà el que millor la interpreti. Al loro!

I altres moments divertits que s’inventen i s’aniràn inventant amb molta originalitat, n’estic segur.

Un podcast que no us podeu perdre si voleu passar una estona divertida i si voleu entrar en aquest món de Microbis, però dels bons, dels que us fan oblidar els mals moments i us summergeixen en un petit món de bogeria sana.

Els voleu escoltar? Doncs no diré gaires coses més perquè espero que les descobriu per vosaltres introduint-vos en el seu món. Teniu diverses maneres de descarregar els capitols, les dues principals a continuació:

- Podcast Microbis a iTunes. És a la secció de comèdia i el veureu de seguida, està al TOP.

- Web www.microbis.net. Podreu escoltar-ho allà mateix o descarregar l’MP3.

Per últim dir que cada nou episodi em venen unes ganes terribles d’estar allà amb ells per compartit la creativitat que desprenen. Si és que ja són com de la família … SI, aquesta llepada de cul que els estic fent és perquè estic infectat … i es que tinc Microbis per tot arreu!!

Quan veiem o llegim noticies de desgràcies a un col·lectiu, a una població, quan any rere any veiem les dades del número de morts de cada dia per fam, per càncer, per sida, … ens sentim impotent sobre com poder ajudar a millorar la situació de gent que no ho pot fer per ells mateixos. La majoria de vegades tenim la sensació que això és massa gran per nosaltres i no es troba a les nostres mans aquesta capacitat.

Per sort últimament han sorgit diverses iniciatives per poder participar amb el nostre granet de sorra. Un exemple és la campanya “Pastillas para el dolor ajeno” que va engegar Médicos sin Fronteres, amb la intenció d’ajudar als milers de nens amb Sida que hi ha al món. Una petita aportació, 1 euro per un paquet de pastilles semblants als caramels Hall, que ha estat un èxit arribant a esgotar-se a la majoria de farmàcies.

En el que em volia centrar per això, és en una iniciativa que no té un caràcter monetari, sinó que qualitat de vida pels nens ingressats amb càncer, que han de patir els efectes de la quimioteràpia dia si dia també. La iniciativa s’anomena Jugaterapia i es nodreix del món de les consoles i els videojocs.

En la cura d’una malaltia una part molt important són les ganes de tirar endavant, d’estar per sobre de la malaltia. Aquesta iniciativa consisteix en poder oferir a aquests nenes un entreteniment que els permeti passar millor aquest període de patiment i que quasi s’en puguin oblidar, utilitzant els videojocs com a eix condicionador. Des de la seva web es pot fer donació d’aquella consola  que ja no utilitzem i que pot donar una alegria a aquests petits malalts.

Per més informació es pot accedir al seu Bloc o al seu espai a Facebook, perquè de moment la web està en construcció.

Una iniciativa que m’ha cridat l’atenció i que demostra que es pot ajudar des de casa i sense grans esforços ni càrrec monetari.

Tots podem fer molt més del que ens pensem.

Llegia ahir al diari ARA sobre la mort d’un home palestí innocent de mans de l’exèrcit israelià per error. Una confusió en el pis del militant de Hamàs al que volies acribillar a trets, ha fet caure un innocent. I ja està, un “Perdoni senyora” a la cara de la dona de difunt i mitja volta que aquí no ha passat res.

Totes les atrocitats són sols paraules clòniques per un cervell massa acostumat a sentir-les, formen part de la normalitat del dia a dia informatiu. Sols una bona noticia ens fa aixecar el cap, sols un bri d’esperança de nous vents ens fa afinar l’oïda, la vista o el tacte. Fora d’això la normalitat, llunyana ja que no la vivim a sobre el nostre benestar, però normalitat en una visió global del món, ens rellisca sense sentir moltes vegades ni un trist sentiment fora d’un “altre cop, sempre el mateix”.

El món està força podridot, la veritat, però això és massa normal i ens estem immunitzant sobre el terror i la malvestat (com diria en Satanàs dels Pastorets) que impera al nostre blau planeta, encara que cada vegada més amb un color rogenc de destrucció.

Però per sort no tothom es troba immers en aquest normalitat aparent amb cor negre. Per sort hi ha comunicadors, artistes, activistes, legisladors i fins i tot algun que altre polític (si, algú hi ha per allà) que ens recorden que això no és el que hauria de ser, tot i ser cada vegada més usual. I els hem d’escoltar i creue’ls i sortir d’aquest crepuscle de normalitat aterridora en el que vivim. Estar clar que la dona del palestí que van assassinar no es troba immersa en aquesta normalitat nostre, ni el poble d’Haití, ni les viudes i orfes d’innocents morts a Iraq, ni aquelles famílies que porten al món a un fill sabent que probablement morirà de gana, ni un llarg etc. que encara que no ho sembli, representa la majoria de població mundial.

Però amb la seguretat del nostre sofà i la sort d’una societat del benestar, nosaltres seguirem veient tot això llunyà i massa normal per ser reivindicat, massa repetitiu per ser tingut en compte, massa poc important per pressionar als nostre governants … massa d’altres per fer-ho un problema nostre, de tots.

Dos dies amb coses grans, unes bones, altres no tan bones i algunes boníssimes.

El 28 de Novembre Catalunya tenia un moment decisiu per decidir quin era el futur del nostre petit pais. L’actualitat política havia entrat en una guerra en la que Catalunya sortia perdent per la impossibilitat de arribar a acords amb Madrid, per poder gestionar els nostres recursos amb normalitat. A causa d’això la desafecció dels catalans feia créixer cada vegada més el crit d’Independència i nous partits que volien seguir aquest camí amb més força que els ja coneguts, sorgien amb intensitat.

Però a les urnes es va demostrar que molts catalans no entenen el mal que ens estan fent i es creuen discursos que atempten contra el dret de persones i del país. Partits com PxC xenòfobs declarats i franquistes de cor, van estar fregant l’entrada al parlament i això demostra que la desafecció pels polítics fa que molta gent es fiqui una bena als ulls i només vulgui veure els discursos populistes i de solucions ràpides però totalment errònies. No parlo gaire del PP perquè és el mateix de sempre i, per molt que diguin, la seva pujada ha estat d’un 1 %, per tant segueixen els mateixos votant-los, malhauradament la baixada dels altres l’ha col·locat com a 3a força política i això no és gens bo per Catalunya si se’ls fa gaire cas. Per sort, també han entrat 4 escons d’Independència amb Joan Laporta a davant. Hauria preferit una unió d’independents amb Reagrupament i Solidaritat junts per aconseguir un grup propi i fer més pressió cap a l’únic futur que és viable per Catalunya, però les coses són així i em puc sentir afortunat del resultat en aquest sentit.

I el nou President de Catalunya té una tasca important. Un govern de dretes mai ha sigut bo per un país, i menys amb una part del partit que el formarà que és massa catòlic i retrograda. No obstant tinc esperances que facin les coses una mica bé i no caiguin en els tòpics que fan que odiï aquest tipus de partits. espero que pensin en Catalunya, només en Catalunya.

29 de Novembre.I ara els fets boníssims. Boníssim que imperi el respecte a la provocació, boníssim que imperi l’educació a l’insult, boníssim que la violència quedi eclipsada pel respecte, boníssim que el bon joc posi en evidencia la brutícia en l’esport.

5-0 . Ahir uns 5 gols magnífics, començant pel preciós de Xavi i seguint amb la demostració que Villa té molt a dir, van deixar al Madrid garrativat, esparverat i bocabadat amb el bon joc del Barça. Pep Guardiola passarà encara més a l’historia per heretar (com ell mateix va dir ahir) el joc de Cruyff i Reixach i convertir-lo en Or pur. El públic barcelonista va gaudir fins als extrems amb un Madrid perdut, anant perseguint la pilota als peus del Barça però sense saber gaire on estava en el mapa.

El Barça – Madrid d’ahir va ser una lluita entre el Bé i el Mal, entre un joc amb respecte, tranquil·litat i perfecció contra la xuleria, violència i desorganització.

Sense ser gaire futbolero, vaig gaudir com  mai amb el partit. De fet, l’era Guardiola m’ha convertit en el culé que mai he sigut.

A aquestes alçades tothom troba normal la promoció de músics per Internet, diriem que el Music 2.0 s’ha incorporat a la normalitat de l’internauta. Però hi han artistes que van més enllà i aprofiten les eines que aquest nou món social els posa a l’abast, per donar un enfoc diferent a la seva trajectòria.

Una mostra indiscutible d’aquesta manera de d’actuar està en Els Amics de les Arts que es poden anomenar perfectament Amics 2.0. La música no és només notes, instruments i veu, un grup o cantant ha de saber donar al públic un afegit extra que generalment es materialitza en els concerts i la manera de fer-los. El Amics ho donen tot als concerts i el feeling amb el públic és indiscutible, però aquest feeling no només apareix dalt de l’escenari.

Els Amics de les arts deuen el seu èxit a Internet, està clar, penjar les seves caçons a la xarxa va ajudar a que les pogués escoltar tothom i pujés la seva fama com l’escuma. L’èxit els va ajudar a editar el seu primer disc de discogràfica, “Bed&Breakfast”, i a fer concerts a punta pala. Però mentre altres grups es separen d’aquests orígens per donar-ho tot a l’escenari, voltar per aquí i per allà, fes noves cançons … els Amics 2.0 fan tot això i més, doncs estan en contacte directament amb els seus fans via Twitter, Facebook i actualitzen molt freqüentment els seu bloc amb novetats, experiments o simplement expressant l’emoció del concert de dia anterior o donant les gràcies per tot a tothom.

Exemples d’això és la magnífica versió en Japonès que van realitzar del seu hit homenatge a Bola de Drac “Per Mars i Muntanyes”. Però aquesta versió té cua, doncs va ser realitzada a partir del contacte amb un fan “bloguero” amb seudònim Capitan Urias (al twitter @CapitanUrias) guanyador fa res del premi Bitacoras al millor videoblog per La Arcadia de Urias. El Capitan els va ajudar a traduir la cançó al japonès amb l’ajuda de Marc Bernabé (traductor de Shin-Chan en Català, entre d’altres) i de tot això en va sorgir un treball impecable i un homenatge ja amb totes les lletres !

A part d’això, han anat penjant els nous clips de les cançons de Bed&Brakfast, fent crides a la gent per fer una foto conjunta després d’un concert (al local dels Amics de les Arts de Terrassa per exemple) i no paren.

Personalment trobo molt lloable aquesta manera d’actuar, fan fer-te més fan, no només de les seves cançons, sinó de tot aquesta xarxa social que crean al seu voltant. No ho dubtis, agrega’ls al twitter ( @amicsdelesarts ) , apunta’t al seu grup del facebook o visita el seu Bloc (que aviat canvia de disseny) entraràs en un món creatiu i divertit.

Aquí us deixo la versió de “Per Mars i Muntanyes” en japonès:

Seguiu així Amics!

Les xarxes socials tenen aquest punt misteriós, que t’hi enganxes sense saber molt com ni el perquè de tot plegat, però t’hi enganxes.

En el meu cas primer va ser el Facebook i ara és el Twitter, curiosament en l’ordre invers de l’antiguitat real de les dues xarxes socials. De fet cada vegada trobo més útil el segon que el primer i ara explicaré perquè.

Facebook enganxa més aviat perquè hi trobes a tothom, pots afegir el que vulguis, pots saturar tranquil·lament el mur de tots els teus amics amb missatges de les diverses aplicacions que es poden utilitzar, afegir vídeos a “tutiplen”, entrar en grups diversos, penjar tota mena de fotos … i després de tot això, actualitzar el teu estat. No és un ordre que segueixi tothom, però generalitzant no vaig gaire mal encaminat. Això fa que Facebook estigui ple de palla, palla i més palla, afegint la ràbia que fa que només t’apareixin missatges de Farmeville, galletitas de la suerte, el mensaje diario de la Bruja Lola, etc…

Llegeix el que queda de l’article »

Foto: Angy Fotografie

Un silenci no és un silenci, sols és el moment en el que el món calla perquè ens puguem sentir. I és quan el silenci que no és silenci és present per deixar al nostre conscient la inconsciència de pensar per nosaltres mateixos. I és quan sentir el nostre cap en un context tan buit ens pot trasbalsar o ens pot portar a cansar-nos del nostre anar i venir neuronal, intentant definir perfectament allò que no té cos, que no té forma, que no es veu.

Però hi ha una solució, un medi pel qual podem alimentar la nostre cursa mental d’un camí dolç, salat, difícil, senzill, surant o arrossegant el nostre pas, depenent de l’equipatge que portem, però no obstant, un camí que en porti a la definició indefinible del perquè, del quan, del com, que no deixa que el silenci que no és silenci sigui realment una eina per portar-nos a una conclusió. Notes d’instruments i cordes vocals creant l’ambient que aquell camí necessita per deixar fluir el seu pas : Música.

La música són les crosses en el dolor que no ens permet seguir caminant, la música és el binocle que ens permet assaborir el pas per l’entorn, la música és l’aixeta que fa vessar les llàgrimes que omplen massa el nostre autopatiment, la música és el sentiment que a vegades no aconseguim exterioritzar.

La vida és una banda sonora a la que hem de col·locar la melodia, la lletra i l’estil a cada moment que experimentem. L’instrument és el nostre cor que escriu les notes dels sentiments, la melodia a vegades estrident i altres dolça que ens permet fer de l’horitzó un destí variable i fantàsticament interessant.

I la música és el medi per donar forma a allò que portem dins i que se’ns presenta de formes diverses. De compartir la forma d’una experiència amb tothom que la pugui entendre i experimentar en un altre instant. La música és el medi de descripció de la nostre vida, tan ambiguament expressable en alguns moments i tan difícilment definible. La música ens permet entendre-ho sense definir-ho materialment, ens permet entendre coses només sentint-les desde un altre punt de fuga.

En definitiva la música és la definició més perfecte dels sentiments d’una humanitat que cada vegada intenta veure-ho tot més definit visualment, sense voler entendre que la claredat s’escolta i es sent, no es veu.

autor foto: Robert Adrian Acosta

La societat ha anat tendint a deixar els sentiments de banda i guiar-se per un materialisme extrem basat en poder, violència, en definitiva perdre el respecte a l’ésser humà com a tal. Això en el terreny polític, educatiu, social, etc…

Els sentiments representen allò que ens fa humans, allò que ens porta a tenir compassió, el que ens fa enamorar-nos, el que ens frena de fer quelcom inhumà i el que ens empeny a buscar el nostre propi camí. No es poden deixar de banda els sentiments de les persones, d’un poble, d’un món, i crear una paret de lleis imposades, de normes creades per l’avarícia, l’insolidaritat, el poder cegat pels diners, pel seu propi poder.

Quan un poble necessita gestionar els seus recursos, se’l priva de la pròpia llibertat de fer-ho; quan un poble genera una riquesa, se’l roba i priva de poder reclamar el que ha produït amb suor i treball; quan un poble té una llengua pròpia i una riquesa cultural valuosa, se’l priva de poder expressar-la lliurement, de poder reivindicar-la com a seva i de fer que perduri; quan un poble vol simplement ser el que és, se’l priva de ser-ho i se li imposa una manera de pensar, de fer i de sentir que no és propietat de ningú més que d’ell mateix.

Quan es llença foc a un poble i se li tanquen les barreres perquè no pugui fugir de les brases, aquell poble o bé mor cremat o utilitza totes les seves forces per sortir de la presó.

Quan un poble és maltractat, marxa i no mira enrera.