Historial de febrer, 2010

23 de febrer de 2010

Fa pocs dies va ser l’aniversari de la mort del gran Joan Capri, l’humorista català per excelència, del que mamen la majoria dels que hi han avui en dia en català.

Jo era petitó perquè entrés dins la meva època, però per sort ens va deixar un repertori de gags de tot tipus i alguna que altre serie, com la del mític Dr. Caparròs. Sembla que abans del 1970 va fer molt de teatre i monòlegs, però que es va retirar momentàneament fins als seus papers televisius, que són gràcies a ells que recordo haver-lo vist quan encara era viu.

Sembla que l’home es va ficar al teatre amateur perquè, ell mateix deia, “que no servia per res més”. Sort que no servia per res més, perquè sinó no hauria deixat aquest gran llegat d’humor a la catalana.

De fet aquest mig article és degut a que  els del programa Polònia de Tv3 van fer una menció especial a la seva persona en motiu del seu aniversari (va morir el 4 de Febrer del 2000), amb un gag magníficament interpretat per Cesc Casanoves (el Ferrant Adrià del “penjament de ketchup”). Fins i tot el gran crític de televisió Ferran Monègal (bé, crític en general), va fer una menció especial a aquesta interpretació, tot comparant una fotografia de la imitació de Capri amb el real. La veritat és que s’hi assembla moltíssim.

Bé, us deixo aquest moment del programa Polònia, que tant de riure em va provocar i seguidament un del Dr. Caparròs de veritat. Espero que a vosaltres també us diverteixi, es magnífic.

La seva biografia a Viquipedia : Joan Camprubí i Alemany



18 de febrer de 2010
Crec que és un gran dia per rememorar aquest poema de Jorge Luis Borges en motiu de la gran promo de Cuatro sobre la sexta temporada de Lost. Ahir, després de la emissió del quart capítol, les coses comencen a agafar forma i poèticament parlant, a vegades ens hem de parar a reflexionar sobre el que ens rodeja.

I

En su grave rincón, los jugadores
rigen las lentas piezas. El tablero
los demora hasta el alba en su severo
ámbito en que se odian dos colores.

Adentro irradian mágicos rigores
las formas: torre homérica, ligero
caballo, armada reina, rey postrero,
oblicuo alfil y peones agresores.

Cuando los jugadores se hayan ido,
cuando el tiempo los haya consumido,
ciertamente no habrá cesado el rito.

En el Oriente se encendió esta guerra
cuyo anfiteatro es hoy toda la tierra.
Como el otro, este juego es infinito.

II

Tenue rey, sesgo alfil, encarnizada
reina, torre directa y peón ladino
sobre lo negro y blanco del camino
buscan y libran su batalla armada.

No saben que la mano señalada
del jugador gobierna su destino,
no saben que un rigor adamantino
sujeta su albedrío y su jornada.

También el jugador es prisionero
(la sentencia es de Omar) de otro tablero
de negras noches y blancos días.

Dios mueve al jugador, y éste, la pieza.
¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza
de polvo y tiempo y sueño y agonías?



17 de febrer de 2010

Hi havia una vegada un espai on la gent entrava a veure cinema, però on l’experiència era diferent. Uns amables empleats oferien unes ulles estranyes de cartró amb un “vidre” vermell i un altre blau.  Però quina sorpresa que quan aquelles ulleres es col·locaben devant els ulls, la pantalla es convertia en un espai on les imatges adquirien una dimensió més.

Però tornem a la realitat, allò passava en una època on no es sobreexplotava fins a l’infinit la innovació al cinema. La realitat es molt menys il·lusionant. El cine en 3D amb la qüalitat que ara tenim a totes les sales, està molt bé, a mi m’agrada i crec que és una evolució (en part) lògica.  Però la idea és donar una nova dimensió a aquelles películes de qüalitat que poden explotar  aquest nou format. Però com tot, la pasta és la pasta, i totes les productores cinematogràfiques han agafat aquesta tecnologia amb la babeta caient del llavi al més pur estil Homer Simpson. Ens ve a sobre una onada desesperant de cinema basura en 3D. Si es que se’ls don una joguina y el que fan és cremar-la.

Aquesta rabieta que estic exposant, és probocada per la noticia impressionant de que es vol realitzar una pel·lícula sobre Meccano (no el grup de música, sinó el joc de Meccano de tota la vida), específicament el seu producte més famós, Erector Set (si,si, el nom és correcte). Que no se vosaltres, però jo no tenia ni idea que el Meccano tenia una edició que es deia així (quin món de conyes perdudes en el temps, aix …). Evidentment aquest gran film només es pot fer en 3D, ja que es fa un desastre cinematogràfic, s’ha de fer “a lo grande”. A aquesta pel·lícula li seguiran (i no és conya) el Cluedo. Monopoly, Mister Músculo, … i ves a saber què més.

Jo voto a que es faci una pel·lícula d’aquest tipus però aquí,  ja que últimament ens apuntem a tot allò americà.  Seria espectacular una pel·lícula catalana o espanyola de TENTE. Si és espanyola, el repte d’incloure la típica escena de llit “made in spain” amb estructures TENTE seria, com a mínim, curiosa (o friki de collons, cada u que trii l’adjectiu que prefereixi).



17 de febrer de 2010

Se qué és trist, però de vegades, la vida és trista:

Sonó Lucía para despedirte, porqué en ella te veía el que más te quiso, todos los que junto a él estuvieron hicieron silencio y tus familiares y amigos callamos para oír la canción que marcaba para siempre un antes y un después en nuestras vidas.

El 12 de Diciembre quedará ya marcado como el día más frío del año, y aunque nos abrazamos fuerte para recordarte, nunca se llenará tu espacio.

Mabel nació un 28 de Mayo de 1979 en Barcelona, donde viviría siempre y de donde no podía concebir la idea de separarse o vivir alejada de ella, le encantaba su ciudad, las calles animadas llenas de gente y tiendas, por eso eligió el barrio de Horta, no lejos de donde se crió y con el espíritu que ella siempre buscó.

Sus padres, Jose Luís y Olga la cuidaron y mimaron y aunque fue hija única siempre tuvo a sus dos “hermanas” junto a ella, las tres juntas para siempre, cuidando siempre las unas de las otras.

Sus padres le dieron una buena educación que ella supo aprovechar siendo siempre de las más aplicadas. En los colegios en que estuvo supo sacar lo mejor de cada uno, tanto en educación como en las amistades que iría creando y que la acompañarían el resto de su vida.

Más tarde, en la universidad, Mabel siguió con el mismo entusiasmo estudiando la carrera de Ingeniería Química, que le permitió, prácticamente al acabar, entrar a trabajar en uno de las farmacéuticas más prestigiosas dirigiendo un equipo de laboratorio. Su trabajo la emocionaba y siempre se mantuvo al pie del cañón, incluso en los tiempos más difíciles.

Pronto conoció al que después de un largo noviazgo se convertiría en su marido. Los fines de semana compartidos en Vallirana, donde la juventud te da permiso para no dormir, noches de baile y conversaciones hasta la madrugada en casa de tus amigos, le hicieron acercarse al que sería el amor de su vida.

Con él compartió los grandes momentos que vinieron en su vida, la emoción del primer piso, la alegría de las cosas pequeñas pero que marcan el principio de una vida común, una historia que comienza. Juntos hicieron de un bonito piso, un hogar.

Su boda fue el sueño echo realidad, como una princesa y radiante dio el si quiero en un entorno maravilloso en medio de bosques, convirtiendo un día de septiembre en una fiesta donde hicieron participar a todos de su amor entre ellos y hacia los asistentes.

El viaje de novios fue el viaje de su vida, tan deseado y ansiado que se emocionaba sólo de hablar de él. El viaje a Argentina la llenó de felicidad, su gran aventura, conocer los glaciares y ver de cerca las ballenas, hizo a pesar de la espera, llegar a ella la ansiada sensación de libertad que la enfermedad intentó quitar.

El gran sueño de Mabel era ser madre, y ello salía a la luz cuando estaba cerca de sus sobrinos que la querían y preferían inocentemente, sólo porque ella era tremendamente especial y ellos, se daban cuenta.

En sus planes estaba el poder adoptar, dar a un niño “chinito o negrito” como decía ella, la familia que necesitaba, completando así el hogar que ella siempre había imaginado.

Mabel era callada y reservada, pero podía con una sola frase hacerte reír durante horas. Completamente sincera, nunca decía nada por compromiso, sus palabras a aconsejaban casi siempre con acierto, pero si algo puede definir a Mabel era su capacidad de superación, su actitud positiva y la constancia de su lucha.

Mabel nunca se dejó rendir, tubo bajadas y subidas pero se aferró a la vida y nunca dio nada por perdido, dejando incluso que nos apoyáramos en ella en los momentos en que era ella la necesitada de ello y eso es, lo que llevaremos siempre en el corazón.

Te echo de menos



12 de febrer de 2010

Per aquells que encara no estan enamorats d’ella.


Mai la vida d’una persona m’havia interessat tant, he llegit molt sobre la seva vida, la seva obra i els seus sentiments. M’he endinsat indiscretament i amb un lleu sentiment de culpa dins la seva vida íntima llegint les cartes que va escriure a amics, amants i al seu Diego.

Dir que es la millor pintora de tots els temps, segurament seria equivocat, la seva tècnica, pot sembla tosca determinades vegades, o la seva temàtica pot fer crear desconcert al que la mira per primera vegada, però l’obra de la Frida és un auca de la seva vida.

Coneixent la seva obra, coneixes la seva vida, no hi ha falsedats, dobles intencions o un intent de moral o doctrina.

La seva obra és tal qual ella i ella és la seva obra, per això no podia ser de cap altre manera que estigui plena de autorretrats, perquè ella pintava el que coneixia, i no hi havia res que conegués millor, que ella mateixa.

És fàcil sentir-te a prop d’ella si has conegut el dolor, la soledat o l’amor intens i desgarredor d’estimar a aquell que és de tothom i de ningú.

El seu amor per Diego va ser infinit i infinites son les evocacions d’ell a la seva obra.

Una bona manera d’apropar-se a ella és fer-ho a través de la pel·lícula del mateix nom que ella, per a mostre un botó:



11 de febrer de 2010
Ai, quin gran món aquest de les xarxes socials. Al principi eren 4 gats, 4 frikis que es dedicaven a compartir la seva vida en els inicis de les xarxes socials, molt més austeres que actualment, es clar. Ara la majoria del món té un compte al Facebook, un altre majoria comparteix el seu dia a dia a base de tweets i Google amb el seu últim joguet Buzz s’ha tirat de cap en aquest maxembrat de “sociabilitat”.  I com en totes aquestes coses, hi ha polèmica, molta gent posa el crit al cel, les converses a l’hora d’esmorzar a la feina es centren en discussions que si mola o no mola,  les noticies en parlen i la bola es fa més i més gran.
Però dins aquesta polèmica hi ha diversos punts de vista, opinions diverses, persones diferents de fet:

Realitat na’mas: Els que passen de xarxes socials i coses d’aquest tipus perquè prefereixen el contacte real coma única manera de sociabilitat. Per aquests el facebook és el dimoni … quita bicho!

I’m cool: Sóc guai perquè tinc facebook, tothom en té i jo vull anar a la moda. Després tenen el compte obert i està allà mort de fàstic o només l’utilitza per fer-se amic de tothom. Per aquests ni twitters, ni buzz, el facebook és cool i hi pots trobar la xurri que has conegut a la discoteca i que no t’ha donat el seu mòbil (però si el seu nom, es clar).

Mi tesoro: La llum de l’ordinador amb obscuritat al voltant seria l’imatge d’aquest tipus, aquell/a que viu dins del facebook a l’extrem. Aquest també estaria dins la imatge típica d’informàtic que tants i tants anys ha estat patint el col·lectiu. Per aquests el facebook és la vida.

Diversitat: Actualitzar l’estat des del movil, compartir la vida de realitat social dins la sociabilitat virtual, aquesta és la línia d’actuació d’aquells que convinen la realitat i la virtualitat per crear en el facebook o qualsevol xarxa social, en un espai per compartir de tot i comunicar-se amb la gent afegida. Per aquests el facebook forma part de el seu dia a dia i tenen ganes de compartir-lo.

Cada persona té la seva opinió i, de fet, això fa que el món sigui una mica interessant. El que no es pot fer es criticar gratuïtament a aquells que utilitzen les xarxes socials , cada persona té les aficions que té i el respecte és una qualitat que s’està perdent a la nostre societat.

Les xarxes socials són el present i el futur d’internet, vulguem o no vulguem. Variaran, estaran més integrades al nostre fer de cada dia a internet, però una vegada han aparegut no marxaran. Una de les avantatges d’internet, es la llibertat per decidir que vols i què no vols, així que deixem-nos de criticar aquells que utilitzen les últimes joguines de la xarxa, deixem que cada persona faci el que vulgui, comparteixi amb el món el que desitgi, perquè la llibertat és això no? No limitar la manera de viure de ningú.

Personalment m’agrada compartir les coses que faig, saber l’opinió de la gent, poder comentar fotografies o moments diversos amb tothom. Opino que això és molt més sociable que quedar-se amb una visió individual de les coses.

Internet va oferint-nos noves eines per fer de tot i més, per comunicar-nos, per compartir … Vols donar l’esquena a l’evolució, innovació o com se li vulgui dir, o et vols unir a tot això per fer-ho més gran i/o millorar-ho? Tu tries.



5 de febrer de 2010

Una gota, dues gotes, tres gotes. L’insistent degoteig de la copa abocada lleugerament al parquet de l’estança, em va despertar com un nado desperta al ser obert a la vida fora de la matriu. El narcòtic efecte d’una somnolència espontània em va descobrir en una espai momentàniament desconegut, una penombra tèbia apaivagada per la lleugera pluja de claror de la llum de la tauleta propera a la butaca. Quina hora era? Les 7, les 8? Recordava lleugerament el moment en que havia caigut en aquell són imprevist. Assegut a la butaca estava llegint el diari jurídic. L’article principal del periòdic, relatava un cas complex que implicava una suma força quantiosa a favor d’una de les dues parts. Una dona jove apareixia asseguda a una de les cadires del jutjat. L’abatiment era palès en la seva expressió. En el seient contigu, un advocat jove intentava suavitzar el sofriment que la noia expressava, no obstant la seva expressió denotava culpabilitat. Aquell cas s’havia escapat de les seves inexpertes mans de lletrat. Un cas com un altre, una situació força freqüent on una pobre treballadora havia estat assetjada sexualment pel cap d’una important empresa tecnològica on aquesta exercia de secretaria novell. El peix gros somreia àmpliament expandint tota la seva extensió toràssica, recoberta d’una voluminosa i greixosa carcassa, que ben bé podria salvar-li la vida en una nova era glacial. Al costat y amb expressió triomfal apareixia jo amb un dels meus magnífics vestits marca Massimo Dutti, que tanta presència em donen en aquests judicis tan polèmics. N’estava orgullós y per això havia decidit encetar aquella magnífica ampolla de Chardonnay que em van regalar en el meu primer cas d’èxit. Era un altre cas guanyat, però no se perquè aquella tarda necessitava celebrar-lo com si fos el millor, celebrar que era un exitós advocat que es rifaven tots els clients importants del país. Llegeix el que queda de l’article »



3 de febrer de 2010

On habiten les coses salvatges? On poden habitar més que en el cor d’un nen amb pors, ilusions i molta molta imaginació…..un nen com tots els nens.

Dins de cada un de nosaltres hi ha hagut coses salvatges, potser encara les hi ha, potser encara hi viuen amagades amb ganes de destrossar allò que és bonic i de córrer sense parar ni tenir en conta la direcció.

M’agraden les meves coses salvatges, hi ha que son petites, que gairebé no parlen i es mostren molt puntualment….un dels meus monstres pretén ser intel·lectual i seriós, però li falta un braç….l’altre és tot cor però busca coses que no estan dins meu, vol anar més enllà del que jo li puc donar. En tinc un que és pura ràbia, amb una gran banya que sempre està de mal humor, però que a la vegada és l’únic amb la capacitat prou gran com per entregar-se plenament a un altre….estic plena de monstres….de coses salvatges…

Soc una nena gran farcida de monstres, és per això que si tu també estas ple de coses salvatges et recomano sense cap mena de dubte aquesta petita gran pel·lícula.