Era un matí com una altre, amb aquell despertar truncant un somni oblidadís degut al fet d’ignorar el despertador insistent. Una sensació de despertar per córrer i arribar a temps a la feina. Però tan sols en dos minuts aquella visió del matí canviava rotundament. Està tot blanc. En aquest moment cada tipus de persona té la seva pròpia reacció. “Merda!” ,  ”Uiii … a dormir altre cop!” o la meva particular i plena de positivitat “Ohhhhhhh!!!!!”. Si, perquè veure neu a mi em posa de bon rotllo, tot el que pugui venir després es troba tenyit d’un aura de positivisme. Encara que tot sigui un caos, que l’apocalipsi estigui a la següent cantona. Si, amb un mantell blanc no hi ha res de dolent. Incomode, però no dolent.

Així, amb aquesta llum interior començava un dia que ja era diferent. Neu aquí, neu allà … i neva més … i neva més. Però encara no suficient per crear el caos posterior. Arribada a la feina …. merda, aquí no neva … jopeee!! “Bé, després de treballar no hi ha res com una guerra de neu, després de deixar el cotxe plenament cobert al parking, agafar guants, gorret “… amb aquest visió del dia i encara afegint més positivitat al moment començava la meva jornada laboral.

Bolbes intermitents per la finestra, caòtica pluja de boles 5 minuts després. Si, per fi neva de veritat. Però 10 minuts després la cosa començava a fer por, potser nevaba un xic massa. Degut a la fugida massiva de treballadors i les trucades externes sobre la situació en diversos punts, calia prendre una decisió.

Així encaminant els meus passos cap a la porta de sortida s’anava intuint el paisatge exterior, molt diferent del que feia unes hores existia. Una carretera amb un mantell blanc quasi verge, sols dues senyals de rodes l’havien desvirgat. Més enllà una bola immensa de neu amb un morro sortint indicava que allò era el meu cotxe. Bé, costarà arribar, però era prou d’hora per tenir temps de fer aquella guerra de boles que feia tants anys que no practicava.

Neu per aquí, neu cap allà, nevant a més no poder i els cotxes, efectivament, no es movien. Un altre trucada exterior em prevenia de la impossibilitat que hi hauria d’arribar. Així doncs, ven decidit i tot aparcant el cotxe en un espai legalment estacionable, emprenia l’aventura d’arribar a casa caminant. 6 km per endevant, sense guants, sense gorret i un vent en contra ple de neu que anava impactant amb el meu front i de tant en tant directament a la meva retina. Cotxes preguntant sobre la situació i jo responent un “uff, fatal, millor que aparqueu per aquí”, tot i que imaginant-me aquell gran personatge del gran programa APM ” P’alante no? Ponemo un mesa …”. Humor, sempre humor.

Amb el dits congelats, el cervell ple de neurones amb estalactites, però endavant cap al meu destí vaig decidir parar a la primera estació de servei (una gasolinera, vaja) per recuperar els sentits. Bé, més que decidir, feia estona que estava somiant en algún lloc on entrar i sentir-me una mica menys congelat i l’oasis va apareixer al meu devant. Allà gent que no podia arribar enlloc decidia quedar-se a l’oficina a passar la nit, una noia molt maca en concret. Van apareixer pensaments de convidar-la a acompanyar-me fins a casa per oferir-li un espai per dormir, però degut a les meves neurones congelades, aquell pensament no va passar d’això, del cap.

En aquest moment i ja arribant al centre Sant Cugatenc vaig poder sentir un caliu humà almenys, gent amb els paraigües, els nens jugant, mentre jo passava pel mig de tots amb la jaqueta plena de neu, el cabell planxat i ben moll per les bolbes blanques, i caminant de manera estranya segurament. Això si, fent fotos per tot arreu, que estava tot molt empolainat y el monestir macot,macot.

Bé, per no allargar-me més, equipat amb mitja coca i pa de pessic vaig aconseguir arribar a casa, fer una xocolata calenta amb bons companys i veient com tot tornava a la tranquil·litat de mica en mica.

Aquesta és la meva història de la Gran Nevada del 8 de Març de 2010. Quina és la teva?