Historial de l'Espai ‘El personatge’

21 de gener de 2011

Amb aquestes paraules fa pocs mesos va neixer un podcats amateur d’humor anomenat Microbis.

El vaig descobrir gràcies a la xarxa social Twitter, on estàn molt actius i on utilitzen els comentaris de la gent per engegar concursos on regalen la tan preuada samarreta del programa (jo encara no l’he aconseguit, però no cedeixo en l’intent).

Bé, al grà. Els components d’aquest programa podcast són Sergi Llorens (@sergi) , Ester Ventura (@estercita)Carles Herrera (@dimoniet), amb la incorporació de David Alandí (@davidtsh) des de fa 2 capitols. Bé, a part de la Tanit i el Sembei que furulen per allà, ja sabreu qui són …

Microbis és un programa d’humor molt en la linea de La Segona Hora de RAC1. El compte de Twitter oficial del podcast és @Microbisnet, però també els podeu trobar al seu grup de Facebook aquí.

Existeixen diverses seccions que omplen l’hora i poc que dura la gravació “radiofònica”, de fet cada vegada en van afegint més. Algunes d’elles són aquestes:

No tenim àvia: Recull de tots els tweets i comentaris de Facebook sobre Microbis. No s’en deixen cap, així que si publiques alguna cosa segur que la comenten. A mi ja m’han mencionat algunes vegades, és el que té ser un freak que només fa que toca’ls-hi la pera :P

Brutícies: Aquesta secció recopila les noticies més importants que s’han pogut inventar. Molt originals, de veritat, algunes et creus fins i tot que han passat.

Secció Musical de Carles Herrera: El Carles deleita als podcasters amb les cançons més esperpèntiques que et pugis imaginar. Això si, ben comentades i analitzades científicament.

Lo del Japó: En els dos últims capítols David Alandí ofereix un recull de cançons japoneses d’origens diversos, fent una mica de repàs de la cultura Japo a través d’elles. La intro karaoke de la secció no té preu (Hi-Ho!!!). Atenció! Apreneu a cantar la cançoneta que d’aquí poc faràn un concurs on s’escollirà el que millor la interpreti. Al loro!

I altres moments divertits que s’inventen i s’aniràn inventant amb molta originalitat, n’estic segur.

Un podcast que no us podeu perdre si voleu passar una estona divertida i si voleu entrar en aquest món de Microbis, però dels bons, dels que us fan oblidar els mals moments i us summergeixen en un petit món de bogeria sana.

Els voleu escoltar? Doncs no diré gaires coses més perquè espero que les descobriu per vosaltres introduint-vos en el seu món. Teniu diverses maneres de descarregar els capitols, les dues principals a continuació:

- Podcast Microbis a iTunes. És a la secció de comèdia i el veureu de seguida, està al TOP.

- Web www.microbis.net. Podreu escoltar-ho allà mateix o descarregar l’MP3.

Per últim dir que cada nou episodi em venen unes ganes terribles d’estar allà amb ells per compartit la creativitat que desprenen. Si és que ja són com de la família … SI, aquesta llepada de cul que els estic fent és perquè estic infectat … i es que tinc Microbis per tot arreu!!



10 de novembre de 2010

A aquestes alçades tothom troba normal la promoció de músics per Internet, diriem que el Music 2.0 s’ha incorporat a la normalitat de l’internauta. Però hi han artistes que van més enllà i aprofiten les eines que aquest nou món social els posa a l’abast, per donar un enfoc diferent a la seva trajectòria.

Una mostra indiscutible d’aquesta manera de d’actuar està en Els Amics de les Arts que es poden anomenar perfectament Amics 2.0. La música no és només notes, instruments i veu, un grup o cantant ha de saber donar al públic un afegit extra que generalment es materialitza en els concerts i la manera de fer-los. El Amics ho donen tot als concerts i el feeling amb el públic és indiscutible, però aquest feeling no només apareix dalt de l’escenari.

Els Amics de les arts deuen el seu èxit a Internet, està clar, penjar les seves caçons a la xarxa va ajudar a que les pogués escoltar tothom i pujés la seva fama com l’escuma. L’èxit els va ajudar a editar el seu primer disc de discogràfica, “Bed&Breakfast”, i a fer concerts a punta pala. Però mentre altres grups es separen d’aquests orígens per donar-ho tot a l’escenari, voltar per aquí i per allà, fes noves cançons … els Amics 2.0 fan tot això i més, doncs estan en contacte directament amb els seus fans via Twitter, Facebook i actualitzen molt freqüentment els seu bloc amb novetats, experiments o simplement expressant l’emoció del concert de dia anterior o donant les gràcies per tot a tothom.

Exemples d’això és la magnífica versió en Japonès que van realitzar del seu hit homenatge a Bola de Drac “Per Mars i Muntanyes”. Però aquesta versió té cua, doncs va ser realitzada a partir del contacte amb un fan “bloguero” amb seudònim Capitan Urias (al twitter @CapitanUrias) guanyador fa res del premi Bitacoras al millor videoblog per La Arcadia de Urias. El Capitan els va ajudar a traduir la cançó al japonès amb l’ajuda de Marc Bernabé (traductor de Shin-Chan en Català, entre d’altres) i de tot això en va sorgir un treball impecable i un homenatge ja amb totes les lletres !

A part d’això, han anat penjant els nous clips de les cançons de Bed&Brakfast, fent crides a la gent per fer una foto conjunta després d’un concert (al local dels Amics de les Arts de Terrassa per exemple) i no paren.

Personalment trobo molt lloable aquesta manera d’actuar, fan fer-te més fan, no només de les seves cançons, sinó de tot aquesta xarxa social que crean al seu voltant. No ho dubtis, agrega’ls al twitter ( @amicsdelesarts )apunta’t al seu grup del facebook o visita el seu Bloc (que aviat canvia de disseny) entraràs en un món creatiu i divertit.

Aquí us deixo la versió de “Per Mars i Muntanyes” en japonès:

Seguiu així Amics!



20 de març de 2010

La música és tan part de la vida com la pròpia existència, sense música el món seria molt més apagat.  Dic això perquè és el que penso jo i ja de pas per introduir un descobriment que no fa molt temps vaig tenir la sort d’experimentar, gràcies a la banda sonora de la pel·lícula 500 days of summer (amb una falsa traducció al castellà com a 500 días juntos, els que l’heu vist ja sabreu perquè).

El descobriment en qüestió és Regina Spektor. Una delicia per l’oïda i amb unes conçons que t’enganxen tan per l’espontanietat de la cantant com per la naturalitat amb que les canta.

Regina Spektor és una noia d’origen Rus amb una família molt musical que va mudar-se del seu país natal amb els seus pares al mític Bronx de New York. Les seves arrels musicals eren clàssiques, tocant el piano des de petita. Com que els seus pares no van poder emportar-se l’instrument, ella anava aquí i allà simulant que el tocava en qualsevol espai que trobava.

De mica en mica es va anar empapant d’estils diversos (pop, jazz) que va barrejar amb la seva formació clàssica per crear l’estil propi del que ara fa gala. Va començar sent telonera de The Strokes, una banda de Nova York del 1998, i quan el productor Gordon Raphael va escoltar els seus primers discos (més aviat cintes de cassete), autoeditats de forma casolana per ella mateix, va quedar ensizat per l’estil de la seva cançó i de la manera que les interpretava.

Amb això ja porta 3 àlbums esplèndids, que us recomano ferventment que escolteu perquè segur que us convertiu en admiradors de la seva manera de fer cançons. L’últim que ha tret, Far, per mi és el millor i més complerts, però en tots els altres hi ha cançons magnífiques i altres que mostren clarament la seva espontaneïtat.

Us deixo amb 2 videos de dues de les cançons que m’agraden més d’ella. Espero que us hi enganxeu també.

Us

On the Radio

Més informació: Regina Spektor Wikipedia

Regina a Spotify: Spotify Link



23 de febrer de 2010

Fa pocs dies va ser l’aniversari de la mort del gran Joan Capri, l’humorista català per excelència, del que mamen la majoria dels que hi han avui en dia en català.

Jo era petitó perquè entrés dins la meva època, però per sort ens va deixar un repertori de gags de tot tipus i alguna que altre serie, com la del mític Dr. Caparròs. Sembla que abans del 1970 va fer molt de teatre i monòlegs, però que es va retirar momentàneament fins als seus papers televisius, que són gràcies a ells que recordo haver-lo vist quan encara era viu.

Sembla que l’home es va ficar al teatre amateur perquè, ell mateix deia, “que no servia per res més”. Sort que no servia per res més, perquè sinó no hauria deixat aquest gran llegat d’humor a la catalana.

De fet aquest mig article és degut a que  els del programa Polònia de Tv3 van fer una menció especial a la seva persona en motiu del seu aniversari (va morir el 4 de Febrer del 2000), amb un gag magníficament interpretat per Cesc Casanoves (el Ferrant Adrià del “penjament de ketchup”). Fins i tot el gran crític de televisió Ferran Monègal (bé, crític en general), va fer una menció especial a aquesta interpretació, tot comparant una fotografia de la imitació de Capri amb el real. La veritat és que s’hi assembla moltíssim.

Bé, us deixo aquest moment del programa Polònia, que tant de riure em va provocar i seguidament un del Dr. Caparròs de veritat. Espero que a vosaltres també us diverteixi, es magnífic.

La seva biografia a Viquipedia : Joan Camprubí i Alemany



18 de febrer de 2010
Crec que és un gran dia per rememorar aquest poema de Jorge Luis Borges en motiu de la gran promo de Cuatro sobre la sexta temporada de Lost. Ahir, després de la emissió del quart capítol, les coses comencen a agafar forma i poèticament parlant, a vegades ens hem de parar a reflexionar sobre el que ens rodeja.

I

En su grave rincón, los jugadores
rigen las lentas piezas. El tablero
los demora hasta el alba en su severo
ámbito en que se odian dos colores.

Adentro irradian mágicos rigores
las formas: torre homérica, ligero
caballo, armada reina, rey postrero,
oblicuo alfil y peones agresores.

Cuando los jugadores se hayan ido,
cuando el tiempo los haya consumido,
ciertamente no habrá cesado el rito.

En el Oriente se encendió esta guerra
cuyo anfiteatro es hoy toda la tierra.
Como el otro, este juego es infinito.

II

Tenue rey, sesgo alfil, encarnizada
reina, torre directa y peón ladino
sobre lo negro y blanco del camino
buscan y libran su batalla armada.

No saben que la mano señalada
del jugador gobierna su destino,
no saben que un rigor adamantino
sujeta su albedrío y su jornada.

También el jugador es prisionero
(la sentencia es de Omar) de otro tablero
de negras noches y blancos días.

Dios mueve al jugador, y éste, la pieza.
¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza
de polvo y tiempo y sueño y agonías?



17 de febrer de 2010

Se qué és trist, però de vegades, la vida és trista:

Sonó Lucía para despedirte, porqué en ella te veía el que más te quiso, todos los que junto a él estuvieron hicieron silencio y tus familiares y amigos callamos para oír la canción que marcaba para siempre un antes y un después en nuestras vidas.

El 12 de Diciembre quedará ya marcado como el día más frío del año, y aunque nos abrazamos fuerte para recordarte, nunca se llenará tu espacio.

Mabel nació un 28 de Mayo de 1979 en Barcelona, donde viviría siempre y de donde no podía concebir la idea de separarse o vivir alejada de ella, le encantaba su ciudad, las calles animadas llenas de gente y tiendas, por eso eligió el barrio de Horta, no lejos de donde se crió y con el espíritu que ella siempre buscó.

Sus padres, Jose Luís y Olga la cuidaron y mimaron y aunque fue hija única siempre tuvo a sus dos “hermanas” junto a ella, las tres juntas para siempre, cuidando siempre las unas de las otras.

Sus padres le dieron una buena educación que ella supo aprovechar siendo siempre de las más aplicadas. En los colegios en que estuvo supo sacar lo mejor de cada uno, tanto en educación como en las amistades que iría creando y que la acompañarían el resto de su vida.

Más tarde, en la universidad, Mabel siguió con el mismo entusiasmo estudiando la carrera de Ingeniería Química, que le permitió, prácticamente al acabar, entrar a trabajar en uno de las farmacéuticas más prestigiosas dirigiendo un equipo de laboratorio. Su trabajo la emocionaba y siempre se mantuvo al pie del cañón, incluso en los tiempos más difíciles.

Pronto conoció al que después de un largo noviazgo se convertiría en su marido. Los fines de semana compartidos en Vallirana, donde la juventud te da permiso para no dormir, noches de baile y conversaciones hasta la madrugada en casa de tus amigos, le hicieron acercarse al que sería el amor de su vida.

Con él compartió los grandes momentos que vinieron en su vida, la emoción del primer piso, la alegría de las cosas pequeñas pero que marcan el principio de una vida común, una historia que comienza. Juntos hicieron de un bonito piso, un hogar.

Su boda fue el sueño echo realidad, como una princesa y radiante dio el si quiero en un entorno maravilloso en medio de bosques, convirtiendo un día de septiembre en una fiesta donde hicieron participar a todos de su amor entre ellos y hacia los asistentes.

El viaje de novios fue el viaje de su vida, tan deseado y ansiado que se emocionaba sólo de hablar de él. El viaje a Argentina la llenó de felicidad, su gran aventura, conocer los glaciares y ver de cerca las ballenas, hizo a pesar de la espera, llegar a ella la ansiada sensación de libertad que la enfermedad intentó quitar.

El gran sueño de Mabel era ser madre, y ello salía a la luz cuando estaba cerca de sus sobrinos que la querían y preferían inocentemente, sólo porque ella era tremendamente especial y ellos, se daban cuenta.

En sus planes estaba el poder adoptar, dar a un niño “chinito o negrito” como decía ella, la familia que necesitaba, completando así el hogar que ella siempre había imaginado.

Mabel era callada y reservada, pero podía con una sola frase hacerte reír durante horas. Completamente sincera, nunca decía nada por compromiso, sus palabras a aconsejaban casi siempre con acierto, pero si algo puede definir a Mabel era su capacidad de superación, su actitud positiva y la constancia de su lucha.

Mabel nunca se dejó rendir, tubo bajadas y subidas pero se aferró a la vida y nunca dio nada por perdido, dejando incluso que nos apoyáramos en ella en los momentos en que era ella la necesitada de ello y eso es, lo que llevaremos siempre en el corazón.

Te echo de menos



12 de febrer de 2010

Per aquells que encara no estan enamorats d’ella.


Mai la vida d’una persona m’havia interessat tant, he llegit molt sobre la seva vida, la seva obra i els seus sentiments. M’he endinsat indiscretament i amb un lleu sentiment de culpa dins la seva vida íntima llegint les cartes que va escriure a amics, amants i al seu Diego.

Dir que es la millor pintora de tots els temps, segurament seria equivocat, la seva tècnica, pot sembla tosca determinades vegades, o la seva temàtica pot fer crear desconcert al que la mira per primera vegada, però l’obra de la Frida és un auca de la seva vida.

Coneixent la seva obra, coneixes la seva vida, no hi ha falsedats, dobles intencions o un intent de moral o doctrina.

La seva obra és tal qual ella i ella és la seva obra, per això no podia ser de cap altre manera que estigui plena de autorretrats, perquè ella pintava el que coneixia, i no hi havia res que conegués millor, que ella mateixa.

És fàcil sentir-te a prop d’ella si has conegut el dolor, la soledat o l’amor intens i desgarredor d’estimar a aquell que és de tothom i de ningú.

El seu amor per Diego va ser infinit i infinites son les evocacions d’ell a la seva obra.

Una bona manera d’apropar-se a ella és fer-ho a través de la pel·lícula del mateix nom que ella, per a mostre un botó: