Historial de l'Espai ‘Espai indefinit’

26 de abril de 2010

Ens trobem a l’era mòbil, cada dia hi han novetats en telefonia mòbil, cada setmana s’anuncia una nova onada de nous dispositius de tot tipus, però estem davant d’una nova onada d’aparells brossa com passa tantes vegades en la tecnologia avui en dia? Mil dispositius que només es centren en modes, apariència, … però sense funcionalitats innovadores ni originals? Crec que no.

És cert que la innovació en els dispositius segueix sense ser gaire interessant però és simplement perquè aquest fet ha deixat d’estar centrat en el hardware de l’aparell, en el seu interior. Actualment el veritable interès dels dispositius mòbils es centra en el seu Sistema Operatiu i les possibilitats que pot donar als desenvolupadors per crear aplicacions que, ara si, apostin per la innovació. El cos dels mòbils evoluciona igualment, però aquesta evolució es va simplement en afavorir al Sistema Operatiu amb més potència de procesament, més memòria, més autonomia, etc. Tot això perquè ara ja no tenim només els ordinadors a sobre l’escriptori o en una bossa de portàtil, ara els ordinadors es porten a la butxaca.

Llegeix el que queda de l’article »



1 de abril de 2010

Hi ha un munt de coses entranyables que ens ha deixat la nostre infantesa:  els primers deutes amb les Caniques (jo encara dec un “Carrumbo”) ,  les pràctiques de Kame-hame gràcies a Bola de Drac,  la fi dels grumolls de Cola-cao amb la Bati-cao … tot coses útils per la vida,  com també la mítica i al mateix temps oblidada Mano-Loca. La Mano-Loca era un entreteniment magnífic basat, segurament, en la tècnica de llençar els espaguettis a la rajola per saber si estàn o no Al Dente.

Formada era per un tira gelatinosa transparent amb una mà del mateix material a la punta, que es llençava contra qualsevol superficie vertical o al sostre on s’hi enganxava i, realitzant moviments de contorsionista, anava caient de forma curiosa. Era una bojeria, tothom en tenia, els pares no donaven abast en el llançament del producte aquí i allà, la tiraves als col·legues , als profes (bé, jo no que era molt bon nen :P ). N’hi havia de tots colors, molts en feiem col·lecció i les guardàvem totes juntes, cosa que desembocava en un bola tuticolori de Manos Locas entortolligades.

I arribava el moment en que tota la pols i merda diversa de la casa, es concentraven cobrint l’artefacte en questió, posant dels nervis les nostres mares i deixant rastre de ronya per tot arreu, en forma de mà.

Que interessant també el joc que tenia la Mano amb la força de la gravetat, era una incognita si al llençar-la al sostre tornaria a caure o no. Hi ha gent, que encara té Manos Locas enganxades al sostre, clar, passa el temps i t’hi acostumes, queda com a decoració contemporànea. Si és que allò Retro ara torna a estar de moda.



20 de març de 2010

La música és tan part de la vida com la pròpia existència, sense música el món seria molt més apagat.  Dic això perquè és el que penso jo i ja de pas per introduir un descobriment que no fa molt temps vaig tenir la sort d’experimentar, gràcies a la banda sonora de la pel·lícula 500 days of summer (amb una falsa traducció al castellà com a 500 días juntos, els que l’heu vist ja sabreu perquè).

El descobriment en qüestió és Regina Spektor. Una delicia per l’oïda i amb unes conçons que t’enganxen tan per l’espontanietat de la cantant com per la naturalitat amb que les canta.

Regina Spektor és una noia d’origen Rus amb una família molt musical que va mudar-se del seu país natal amb els seus pares al mític Bronx de New York. Les seves arrels musicals eren clàssiques, tocant el piano des de petita. Com que els seus pares no van poder emportar-se l’instrument, ella anava aquí i allà simulant que el tocava en qualsevol espai que trobava.

De mica en mica es va anar empapant d’estils diversos (pop, jazz) que va barrejar amb la seva formació clàssica per crear l’estil propi del que ara fa gala. Va començar sent telonera de The Strokes, una banda de Nova York del 1998, i quan el productor Gordon Raphael va escoltar els seus primers discos (més aviat cintes de cassete), autoeditats de forma casolana per ella mateix, va quedar ensizat per l’estil de la seva cançó i de la manera que les interpretava.

Amb això ja porta 3 àlbums esplèndids, que us recomano ferventment que escolteu perquè segur que us convertiu en admiradors de la seva manera de fer cançons. L’últim que ha tret, Far, per mi és el millor i més complerts, però en tots els altres hi ha cançons magnífiques i altres que mostren clarament la seva espontaneïtat.

Us deixo amb 2 videos de dues de les cançons que m’agraden més d’ella. Espero que us hi enganxeu també.

Us

On the Radio

Més informació: Regina Spektor Wikipedia

Regina a Spotify: Spotify Link



10 de març de 2010

Era un matí com una altre, amb aquell despertar truncant un somni oblidadís degut al fet d’ignorar el despertador insistent. Una sensació de despertar per córrer i arribar a temps a la feina. Però tan sols en dos minuts aquella visió del matí canviava rotundament. Està tot blanc. En aquest moment cada tipus de persona té la seva pròpia reacció. “Merda!” ,  ”Uiii … a dormir altre cop!” o la meva particular i plena de positivitat “Ohhhhhhh!!!!!”. Si, perquè veure neu a mi em posa de bon rotllo, tot el que pugui venir després es troba tenyit d’un aura de positivisme. Encara que tot sigui un caos, que l’apocalipsi estigui a la següent cantona. Si, amb un mantell blanc no hi ha res de dolent. Incomode, però no dolent.

Així, amb aquesta llum interior començava un dia que ja era diferent. Neu aquí, neu allà … i neva més … i neva més. Però encara no suficient per crear el caos posterior. Arribada a la feina …. merda, aquí no neva … jopeee!! “Bé, després de treballar no hi ha res com una guerra de neu, després de deixar el cotxe plenament cobert al parking, agafar guants, gorret “… amb aquest visió del dia i encara afegint més positivitat al moment començava la meva jornada laboral.

Bolbes intermitents per la finestra, caòtica pluja de boles 5 minuts després. Si, per fi neva de veritat. Però 10 minuts després la cosa començava a fer por, potser nevaba un xic massa. Degut a la fugida massiva de treballadors i les trucades externes sobre la situació en diversos punts, calia prendre una decisió.

Així encaminant els meus passos cap a la porta de sortida s’anava intuint el paisatge exterior, molt diferent del que feia unes hores existia. Una carretera amb un mantell blanc quasi verge, sols dues senyals de rodes l’havien desvirgat. Més enllà una bola immensa de neu amb un morro sortint indicava que allò era el meu cotxe. Bé, costarà arribar, però era prou d’hora per tenir temps de fer aquella guerra de boles que feia tants anys que no practicava.

Neu per aquí, neu cap allà, nevant a més no poder i els cotxes, efectivament, no es movien. Un altre trucada exterior em prevenia de la impossibilitat que hi hauria d’arribar. Així doncs, ven decidit i tot aparcant el cotxe en un espai legalment estacionable, emprenia l’aventura d’arribar a casa caminant. 6 km per endevant, sense guants, sense gorret i un vent en contra ple de neu que anava impactant amb el meu front i de tant en tant directament a la meva retina. Cotxes preguntant sobre la situació i jo responent un “uff, fatal, millor que aparqueu per aquí”, tot i que imaginant-me aquell gran personatge del gran programa APM ” P’alante no? Ponemo un mesa …”. Humor, sempre humor.

Amb el dits congelats, el cervell ple de neurones amb estalactites, però endavant cap al meu destí vaig decidir parar a la primera estació de servei (una gasolinera, vaja) per recuperar els sentits. Bé, més que decidir, feia estona que estava somiant en algún lloc on entrar i sentir-me una mica menys congelat i l’oasis va apareixer al meu devant. Allà gent que no podia arribar enlloc decidia quedar-se a l’oficina a passar la nit, una noia molt maca en concret. Van apareixer pensaments de convidar-la a acompanyar-me fins a casa per oferir-li un espai per dormir, però degut a les meves neurones congelades, aquell pensament no va passar d’això, del cap.

En aquest moment i ja arribant al centre Sant Cugatenc vaig poder sentir un caliu humà almenys, gent amb els paraigües, els nens jugant, mentre jo passava pel mig de tots amb la jaqueta plena de neu, el cabell planxat i ben moll per les bolbes blanques, i caminant de manera estranya segurament. Això si, fent fotos per tot arreu, que estava tot molt empolainat y el monestir macot,macot.

Bé, per no allargar-me més, equipat amb mitja coca i pa de pessic vaig aconseguir arribar a casa, fer una xocolata calenta amb bons companys i veient com tot tornava a la tranquil·litat de mica en mica.

Aquesta és la meva història de la Gran Nevada del 8 de Març de 2010. Quina és la teva?



8 de març de 2010

Más allá de la noche que me cubre
negra como el abismo insondable,
doy gracias a los dioses que pudieran existir
por mi alma invicta.
En las azarosas garras de las circunstancias
nunca me he lamentado ni he pestañeado.
Sometido a los golpes del destino
mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.
Más allá de este lugar de cólera y lágrimas
donde yace el Horror de la Sombra,
la amenaza de los años me encuentra,
y me encontrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el amo de mi destino:

soy el capitán de mi alma



2 de març de 2010

Detonant: ADN. Los suicidios se convierten en la primera causa de muerte externa

Hi ha una mania persecutòria dels medis, diaris, quès, adns, … de buscar “la primera causa” de tot. “Primera causa de despidos”, “primera causa de abortos”, “primera causa de suicidios” … “primera causa de subnormalidad”! Aquesta no la posen eh! Seria molt més útil, segur.

Si és com si ho veies. Escolta, que tenim un buit al diari de demà, ens queda mitja pàgina sense res, que fiquem? A veure, busca a l’arxiu de “Primeras causas” a veure què és el que encara no em publicat. “Primera causa de atragantamiento por xicle” … no, massa evidente . “Primera causa de peritonitis aguda”, no! Massa complex … “Primera causa de muerte externa” . Això, que és així com interessant!

Ai, déu meu. On anem a parar. A l’hecatombe. Cada dia sorgeixen més noticies inútils i la desinformació d’allò que veritablement importa està a l’ordre del dia. Entre això i que els polítics en comptes d’anar a treballar, van al patí a jugar i es barallen per qualsevol xorrada, anem llestos. Però no tot és negatiu, la vida és meravellosa. I gràcies a aquesta convicció que intentem implantar-nos ben endins del Cervell, intentem que totes aquestes coses ens rellisquin i seguir amb allò important a la vida, sobreviure i divertir-se. Perquè sense diversió es sobreviu poc.

I aquí acaba la reflexió inconnexa del dia.

He dit.



23 de febrer de 2010

Fa pocs dies va ser l’aniversari de la mort del gran Joan Capri, l’humorista català per excelència, del que mamen la majoria dels que hi han avui en dia en català.

Jo era petitó perquè entrés dins la meva època, però per sort ens va deixar un repertori de gags de tot tipus i alguna que altre serie, com la del mític Dr. Caparròs. Sembla que abans del 1970 va fer molt de teatre i monòlegs, però que es va retirar momentàneament fins als seus papers televisius, que són gràcies a ells que recordo haver-lo vist quan encara era viu.

Sembla que l’home es va ficar al teatre amateur perquè, ell mateix deia, “que no servia per res més”. Sort que no servia per res més, perquè sinó no hauria deixat aquest gran llegat d’humor a la catalana.

De fet aquest mig article és degut a que  els del programa Polònia de Tv3 van fer una menció especial a la seva persona en motiu del seu aniversari (va morir el 4 de Febrer del 2000), amb un gag magníficament interpretat per Cesc Casanoves (el Ferrant Adrià del “penjament de ketchup”). Fins i tot el gran crític de televisió Ferran Monègal (bé, crític en general), va fer una menció especial a aquesta interpretació, tot comparant una fotografia de la imitació de Capri amb el real. La veritat és que s’hi assembla moltíssim.

Bé, us deixo aquest moment del programa Polònia, que tant de riure em va provocar i seguidament un del Dr. Caparròs de veritat. Espero que a vosaltres també us diverteixi, es magnífic.

La seva biografia a Viquipedia : Joan Camprubí i Alemany



18 de febrer de 2010
Crec que és un gran dia per rememorar aquest poema de Jorge Luis Borges en motiu de la gran promo de Cuatro sobre la sexta temporada de Lost. Ahir, després de la emissió del quart capítol, les coses comencen a agafar forma i poèticament parlant, a vegades ens hem de parar a reflexionar sobre el que ens rodeja.

I

En su grave rincón, los jugadores
rigen las lentas piezas. El tablero
los demora hasta el alba en su severo
ámbito en que se odian dos colores.

Adentro irradian mágicos rigores
las formas: torre homérica, ligero
caballo, armada reina, rey postrero,
oblicuo alfil y peones agresores.

Cuando los jugadores se hayan ido,
cuando el tiempo los haya consumido,
ciertamente no habrá cesado el rito.

En el Oriente se encendió esta guerra
cuyo anfiteatro es hoy toda la tierra.
Como el otro, este juego es infinito.

II

Tenue rey, sesgo alfil, encarnizada
reina, torre directa y peón ladino
sobre lo negro y blanco del camino
buscan y libran su batalla armada.

No saben que la mano señalada
del jugador gobierna su destino,
no saben que un rigor adamantino
sujeta su albedrío y su jornada.

También el jugador es prisionero
(la sentencia es de Omar) de otro tablero
de negras noches y blancos días.

Dios mueve al jugador, y éste, la pieza.
¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza
de polvo y tiempo y sueño y agonías?



17 de febrer de 2010

Hi havia una vegada un espai on la gent entrava a veure cinema, però on l’experiència era diferent. Uns amables empleats oferien unes ulles estranyes de cartró amb un “vidre” vermell i un altre blau.  Però quina sorpresa que quan aquelles ulleres es col·locaben devant els ulls, la pantalla es convertia en un espai on les imatges adquirien una dimensió més.

Però tornem a la realitat, allò passava en una època on no es sobreexplotava fins a l’infinit la innovació al cinema. La realitat es molt menys il·lusionant. El cine en 3D amb la qüalitat que ara tenim a totes les sales, està molt bé, a mi m’agrada i crec que és una evolució (en part) lògica.  Però la idea és donar una nova dimensió a aquelles películes de qüalitat que poden explotar  aquest nou format. Però com tot, la pasta és la pasta, i totes les productores cinematogràfiques han agafat aquesta tecnologia amb la babeta caient del llavi al més pur estil Homer Simpson. Ens ve a sobre una onada desesperant de cinema basura en 3D. Si es que se’ls don una joguina y el que fan és cremar-la.

Aquesta rabieta que estic exposant, és probocada per la noticia impressionant de que es vol realitzar una pel·lícula sobre Meccano (no el grup de música, sinó el joc de Meccano de tota la vida), específicament el seu producte més famós, Erector Set (si,si, el nom és correcte). Que no se vosaltres, però jo no tenia ni idea que el Meccano tenia una edició que es deia així (quin món de conyes perdudes en el temps, aix …). Evidentment aquest gran film només es pot fer en 3D, ja que es fa un desastre cinematogràfic, s’ha de fer “a lo grande”. A aquesta pel·lícula li seguiran (i no és conya) el Cluedo. Monopoly, Mister Músculo, … i ves a saber què més.

Jo voto a que es faci una pel·lícula d’aquest tipus però aquí,  ja que últimament ens apuntem a tot allò americà.  Seria espectacular una pel·lícula catalana o espanyola de TENTE. Si és espanyola, el repte d’incloure la típica escena de llit “made in spain” amb estructures TENTE seria, com a mínim, curiosa (o friki de collons, cada u que trii l’adjectiu que prefereixi).



17 de febrer de 2010

Se qué és trist, però de vegades, la vida és trista:

Sonó Lucía para despedirte, porqué en ella te veía el que más te quiso, todos los que junto a él estuvieron hicieron silencio y tus familiares y amigos callamos para oír la canción que marcaba para siempre un antes y un después en nuestras vidas.

El 12 de Diciembre quedará ya marcado como el día más frío del año, y aunque nos abrazamos fuerte para recordarte, nunca se llenará tu espacio.

Mabel nació un 28 de Mayo de 1979 en Barcelona, donde viviría siempre y de donde no podía concebir la idea de separarse o vivir alejada de ella, le encantaba su ciudad, las calles animadas llenas de gente y tiendas, por eso eligió el barrio de Horta, no lejos de donde se crió y con el espíritu que ella siempre buscó.

Sus padres, Jose Luís y Olga la cuidaron y mimaron y aunque fue hija única siempre tuvo a sus dos “hermanas” junto a ella, las tres juntas para siempre, cuidando siempre las unas de las otras.

Sus padres le dieron una buena educación que ella supo aprovechar siendo siempre de las más aplicadas. En los colegios en que estuvo supo sacar lo mejor de cada uno, tanto en educación como en las amistades que iría creando y que la acompañarían el resto de su vida.

Más tarde, en la universidad, Mabel siguió con el mismo entusiasmo estudiando la carrera de Ingeniería Química, que le permitió, prácticamente al acabar, entrar a trabajar en uno de las farmacéuticas más prestigiosas dirigiendo un equipo de laboratorio. Su trabajo la emocionaba y siempre se mantuvo al pie del cañón, incluso en los tiempos más difíciles.

Pronto conoció al que después de un largo noviazgo se convertiría en su marido. Los fines de semana compartidos en Vallirana, donde la juventud te da permiso para no dormir, noches de baile y conversaciones hasta la madrugada en casa de tus amigos, le hicieron acercarse al que sería el amor de su vida.

Con él compartió los grandes momentos que vinieron en su vida, la emoción del primer piso, la alegría de las cosas pequeñas pero que marcan el principio de una vida común, una historia que comienza. Juntos hicieron de un bonito piso, un hogar.

Su boda fue el sueño echo realidad, como una princesa y radiante dio el si quiero en un entorno maravilloso en medio de bosques, convirtiendo un día de septiembre en una fiesta donde hicieron participar a todos de su amor entre ellos y hacia los asistentes.

El viaje de novios fue el viaje de su vida, tan deseado y ansiado que se emocionaba sólo de hablar de él. El viaje a Argentina la llenó de felicidad, su gran aventura, conocer los glaciares y ver de cerca las ballenas, hizo a pesar de la espera, llegar a ella la ansiada sensación de libertad que la enfermedad intentó quitar.

El gran sueño de Mabel era ser madre, y ello salía a la luz cuando estaba cerca de sus sobrinos que la querían y preferían inocentemente, sólo porque ella era tremendamente especial y ellos, se daban cuenta.

En sus planes estaba el poder adoptar, dar a un niño “chinito o negrito” como decía ella, la familia que necesitaba, completando así el hogar que ella siempre había imaginado.

Mabel era callada y reservada, pero podía con una sola frase hacerte reír durante horas. Completamente sincera, nunca decía nada por compromiso, sus palabras a aconsejaban casi siempre con acierto, pero si algo puede definir a Mabel era su capacidad de superación, su actitud positiva y la constancia de su lucha.

Mabel nunca se dejó rendir, tubo bajadas y subidas pero se aferró a la vida y nunca dio nada por perdido, dejando incluso que nos apoyáramos en ella en los momentos en que era ella la necesitada de ello y eso es, lo que llevaremos siempre en el corazón.

Te echo de menos