Historial de l'Espai ‘Espai indefinit’

12 de febrer de 2010

Per aquells que encara no estan enamorats d’ella.


Mai la vida d’una persona m’havia interessat tant, he llegit molt sobre la seva vida, la seva obra i els seus sentiments. M’he endinsat indiscretament i amb un lleu sentiment de culpa dins la seva vida íntima llegint les cartes que va escriure a amics, amants i al seu Diego.

Dir que es la millor pintora de tots els temps, segurament seria equivocat, la seva tècnica, pot sembla tosca determinades vegades, o la seva temàtica pot fer crear desconcert al que la mira per primera vegada, però l’obra de la Frida és un auca de la seva vida.

Coneixent la seva obra, coneixes la seva vida, no hi ha falsedats, dobles intencions o un intent de moral o doctrina.

La seva obra és tal qual ella i ella és la seva obra, per això no podia ser de cap altre manera que estigui plena de autorretrats, perquè ella pintava el que coneixia, i no hi havia res que conegués millor, que ella mateixa.

És fàcil sentir-te a prop d’ella si has conegut el dolor, la soledat o l’amor intens i desgarredor d’estimar a aquell que és de tothom i de ningú.

El seu amor per Diego va ser infinit i infinites son les evocacions d’ell a la seva obra.

Una bona manera d’apropar-se a ella és fer-ho a través de la pel·lícula del mateix nom que ella, per a mostre un botó:



11 de febrer de 2010
Ai, quin gran món aquest de les xarxes socials. Al principi eren 4 gats, 4 frikis que es dedicaven a compartir la seva vida en els inicis de les xarxes socials, molt més austeres que actualment, es clar. Ara la majoria del món té un compte al Facebook, un altre majoria comparteix el seu dia a dia a base de tweets i Google amb el seu últim joguet Buzz s’ha tirat de cap en aquest maxembrat de “sociabilitat”.  I com en totes aquestes coses, hi ha polèmica, molta gent posa el crit al cel, les converses a l’hora d’esmorzar a la feina es centren en discussions que si mola o no mola,  les noticies en parlen i la bola es fa més i més gran.
Però dins aquesta polèmica hi ha diversos punts de vista, opinions diverses, persones diferents de fet:

Realitat na’mas: Els que passen de xarxes socials i coses d’aquest tipus perquè prefereixen el contacte real coma única manera de sociabilitat. Per aquests el facebook és el dimoni … quita bicho!

I’m cool: Sóc guai perquè tinc facebook, tothom en té i jo vull anar a la moda. Després tenen el compte obert i està allà mort de fàstic o només l’utilitza per fer-se amic de tothom. Per aquests ni twitters, ni buzz, el facebook és cool i hi pots trobar la xurri que has conegut a la discoteca i que no t’ha donat el seu mòbil (però si el seu nom, es clar).

Mi tesoro: La llum de l’ordinador amb obscuritat al voltant seria l’imatge d’aquest tipus, aquell/a que viu dins del facebook a l’extrem. Aquest també estaria dins la imatge típica d’informàtic que tants i tants anys ha estat patint el col·lectiu. Per aquests el facebook és la vida.

Diversitat: Actualitzar l’estat des del movil, compartir la vida de realitat social dins la sociabilitat virtual, aquesta és la línia d’actuació d’aquells que convinen la realitat i la virtualitat per crear en el facebook o qualsevol xarxa social, en un espai per compartir de tot i comunicar-se amb la gent afegida. Per aquests el facebook forma part de el seu dia a dia i tenen ganes de compartir-lo.

Cada persona té la seva opinió i, de fet, això fa que el món sigui una mica interessant. El que no es pot fer es criticar gratuïtament a aquells que utilitzen les xarxes socials , cada persona té les aficions que té i el respecte és una qualitat que s’està perdent a la nostre societat.

Les xarxes socials són el present i el futur d’internet, vulguem o no vulguem. Variaran, estaran més integrades al nostre fer de cada dia a internet, però una vegada han aparegut no marxaran. Una de les avantatges d’internet, es la llibertat per decidir que vols i què no vols, així que deixem-nos de criticar aquells que utilitzen les últimes joguines de la xarxa, deixem que cada persona faci el que vulgui, comparteixi amb el món el que desitgi, perquè la llibertat és això no? No limitar la manera de viure de ningú.

Personalment m’agrada compartir les coses que faig, saber l’opinió de la gent, poder comentar fotografies o moments diversos amb tothom. Opino que això és molt més sociable que quedar-se amb una visió individual de les coses.

Internet va oferint-nos noves eines per fer de tot i més, per comunicar-nos, per compartir … Vols donar l’esquena a l’evolució, innovació o com se li vulgui dir, o et vols unir a tot això per fer-ho més gran i/o millorar-ho? Tu tries.



5 de febrer de 2010

Una gota, dues gotes, tres gotes. L’insistent degoteig de la copa abocada lleugerament al parquet de l’estança, em va despertar com un nado desperta al ser obert a la vida fora de la matriu. El narcòtic efecte d’una somnolència espontània em va descobrir en una espai momentàniament desconegut, una penombra tèbia apaivagada per la lleugera pluja de claror de la llum de la tauleta propera a la butaca. Quina hora era? Les 7, les 8? Recordava lleugerament el moment en que havia caigut en aquell són imprevist. Assegut a la butaca estava llegint el diari jurídic. L’article principal del periòdic, relatava un cas complex que implicava una suma força quantiosa a favor d’una de les dues parts. Una dona jove apareixia asseguda a una de les cadires del jutjat. L’abatiment era palès en la seva expressió. En el seient contigu, un advocat jove intentava suavitzar el sofriment que la noia expressava, no obstant la seva expressió denotava culpabilitat. Aquell cas s’havia escapat de les seves inexpertes mans de lletrat. Un cas com un altre, una situació força freqüent on una pobre treballadora havia estat assetjada sexualment pel cap d’una important empresa tecnològica on aquesta exercia de secretaria novell. El peix gros somreia àmpliament expandint tota la seva extensió toràssica, recoberta d’una voluminosa i greixosa carcassa, que ben bé podria salvar-li la vida en una nova era glacial. Al costat y amb expressió triomfal apareixia jo amb un dels meus magnífics vestits marca Massimo Dutti, que tanta presència em donen en aquests judicis tan polèmics. N’estava orgullós y per això havia decidit encetar aquella magnífica ampolla de Chardonnay que em van regalar en el meu primer cas d’èxit. Era un altre cas guanyat, però no se perquè aquella tarda necessitava celebrar-lo com si fos el millor, celebrar que era un exitós advocat que es rifaven tots els clients importants del país. Llegeix el que queda de l’article »



3 de febrer de 2010

On habiten les coses salvatges? On poden habitar més que en el cor d’un nen amb pors, ilusions i molta molta imaginació…..un nen com tots els nens.

Dins de cada un de nosaltres hi ha hagut coses salvatges, potser encara les hi ha, potser encara hi viuen amagades amb ganes de destrossar allò que és bonic i de córrer sense parar ni tenir en conta la direcció.

M’agraden les meves coses salvatges, hi ha que son petites, que gairebé no parlen i es mostren molt puntualment….un dels meus monstres pretén ser intel·lectual i seriós, però li falta un braç….l’altre és tot cor però busca coses que no estan dins meu, vol anar més enllà del que jo li puc donar. En tinc un que és pura ràbia, amb una gran banya que sempre està de mal humor, però que a la vegada és l’únic amb la capacitat prou gran com per entregar-se plenament a un altre….estic plena de monstres….de coses salvatges…

Soc una nena gran farcida de monstres, és per això que si tu també estas ple de coses salvatges et recomano sense cap mena de dubte aquesta petita gran pel·lícula.



29 de gener de 2010

Leo en ‘El Pais’, una curiosa cita de Toby Mott:

“El punk fue el último gran movimiento juvenil global. Fue un momento único”

Sinceramente el articulo no me ha causado el menor interés, pero si la cita, me ha parecido curioso que en un momento de cambios mundiales cómo el actual, alguien recuerde ‘El punk’ cómo movimiento juvenil. Y creo que esta cita es un punto de partida excelente para mi primer post.

Supongo, que cómo a otros (no tan jóvenes) de treinta y alrededor años, me preocupa seriamente mi futuro en este planeta.

En general, los valores de mi generación los aportaron series como “Heidi” y “David el gnomo”, lo que nos dejó cerebral-mente perjudicados (vale, exagerando…). Hay una gran cantidad de gente (en los que yo me incluyo), que hemos visto pasar la juventud cómo si de una película se tratara. Ahora debería hablar de indigencia juvenil, JASP, mileurismo, sueño funcionarial, pisos compartidos, ERASMUS, web 2.0, … toda una serie de conceptos que son propios de mi generación, y el punto de vista de los cuales espero ampliar en posteriores posts.

El motivo de este texto es expresar mi sorpresa.

Ninguna generación de jóvenes antes que nosotros, había tenido herramientas de comunicación tan eficaces (e incluso baratas), y aun así no hemos hecho ningún gran movimiento social. Será porqué los hemos virtualizado ? Representan Facebook, Google y el exhibicionismo online a mi generación ?

Sinceramente estoy perplejo, y me gustaría saber porqué ante la injusticia social, y con todas las herramientas que existen a nuestro alcance, no ha surgido un nuevo movimiento neocomunista (o lo que sea), que luche contra las normas del sistema actual.

Donde están los filósofos de nuestra época?

Que pasa con ‘NO LOGO’, creative commons, Richard Stallman, … pueden todas estas piezas juntarse en un nuevo movimiento cultural, único, que revolucione el planeta?

Muchas preguntas con respuestas que no me creo, sinceramente pienso que ya es hora de cambiar.  Si va a haber un nuevo movimiento social, yo quiero participar en la definición de su ideología.



29 de gener de 2010

Ahir era el dia, el dia en que Apple mostrava una nova eina dins el seu ja tan conegut catàleg. Rumors, imatges, vídeos, … tot construït i elaborat per somiar en allò que seria aquest nou aparell que tanta expectació ha aixecat. Durant els últims temps, aquesta companyia de Cupertino (California), ha aconseguit revolucionar el mercat amb els seus ordinadors que, una vegada construïts a partir de processadors Intel, han anant agafant adeptes d’entre el públic ja fidel i també d’aquell que ni coneix la seva història. Van apostar per endinsar-se en la música i treure a la llum un dispositiu amb un disseny impecable, molt portable i que mig món porta a sobre. Es van atrevir amb la telefonia i van trencar motlles amb diferència, marcant un abans i un després en aquest món. Però hi ha un aspecte en el que han anat caient i cada vegada més, creuen massa que són els millors. A veure, s’ho creuen perquè sincerament es mereixen ser-ho, però a vegades aquestes coses poden provocar una Fe massa intensa en tu mateix.
Aquest nou iPad ha pecat d’això, no és l’iTablet que tothom creia. No, no és un iTable, es un iPad. És una ampliació en diversos aspectes del que ja existia i amb tots els errors en aquest mateix camí.
Després d’empapar-me del que s’ha anat dient aquí i allà dono la meva visió del que ens ofereix, amb una separació del ying i el yang, més un entremig d’aquests dos:


27 de gener de 2010

Ai, Porca Miseria!

Aquests italians cada dia em sorprenen més, després de seguir votant i alabant (a part d’algun llançament de monument que altre) a un personatge com el senyor Berlusconi ( Silvio pels amics) avui llegeixo al Periodico que l’aplicació més descarregada a Italia per l’iPhone és iMussolini, un document escrit i gràfic sobre el dictador Italià. No, però, es clar, això no vol dir res, que la gent té ganes de informar-se i per això s’ho han descarregat. MENTIRA!! (com diria el palomino) No pot ser que de cop i volta tants Italians s’interessin per la vida d’un Dictador i a sobre fundador del feixisme. Això és que molts són així, els hi agrada tenir algú que els flageli, que els emmordassi i els fiqui una pilota a la boca perquè no puguin dir res mentre son sodomitzats. Potser sona una mica radical això, però amb això no vull dir que tots els Italians siguin així (que encara em lapidaran) però desde fora es mostra un panorama general que dona a entendre que ja els hi agrada tenir un governant corrupte, nimfòman i amb una prepotència maleducada impressionant. I amb aquesta noticia, que tot i no tenir gaire importància, demostra una vegada més que hi ha d’haver un canvi a Itàlia que netegi una mica aquest aire del tot és possible si tens poder, i que la gent ho accepti i a vegades fins i tot ho alabi.

Per cert, que l’autor de l’aplicació, Luigi Marino (que s’està embutxacant uns quants calerons), ja ha dit que vist l’èxit en traurà un altre de Gandhi, per frenar cap la polèmica … i jo dic: si, clar … ara! Que ja se t’ha vist el llautó xaval!

La noticia: elPeriódico



26 de gener de 2010

Inaugurem les publicacions, post, articles, missatges … com volgueu anomenar a tot el que anem afegint per aquí.

Com a bon seguidor dels nois de la poma mossegada (vease. Apple) estic expectant a l’event que dema 27 de Gener ens oferiràn aquesta gent. Com? Que no sabeu que demà 27 de Gener es presentarà probablement el rumorejat Tablet de Apple? Home, això no es pot permitir!

Llegeix el que queda de l’article »



26 de gener de 2010

Horitzó: Línia que limita la part de superfície terrestre visible des d’un punt
Indefinit: No definit.

Tot el que ens envolta segueix uns patrons específics o almenys, segueix els patrons que la societat ha decidit definir. Però en ocasions hi ha coses que marxen d’aquests patrons o que no es poden descriure d’una forma trivial. L’horitzó no sempre deixa veure allò que conté, però no vol dir que no hi sigui, simplement que no ho sabem distingir.

Amb això sols volia donar entrada al primer artícle d’aquest nou blog que neix avui de nou. Un blog que no pretén seguir un esquema prefixat temàticament parlant, sinó que vol recollir allò que vagi sorgint i que es cregui interessant a mencionar, donar a coneixer o simplement expresar. En ell es parlarà d’allò que desitgin els seu participants, que qui sap … pots ser tú mateix.

Benvinguts a l’Horitzó Indefinit