Hi ha un munt de coses entranyables que ens ha deixat la nostre infantesa:  els primers deutes amb les Caniques (jo encara dec un “Carrumbo”) ,  les pràctiques de Kame-hame gràcies a Bola de Drac,  la fi dels grumolls de Cola-cao amb la Bati-cao … tot coses útils per la vida,  com també la mítica i al mateix temps oblidada Mano-Loca. La Mano-Loca era un entreteniment magnífic basat, segurament, en la tècnica de llençar els espaguettis a la rajola per saber si estàn o no Al Dente.

Formada era per un tira gelatinosa transparent amb una mà del mateix material a la punta, que es llençava contra qualsevol superficie vertical o al sostre on s’hi enganxava i, realitzant moviments de contorsionista, anava caient de forma curiosa. Era una bojeria, tothom en tenia, els pares no donaven abast en el llançament del producte aquí i allà, la tiraves als col·legues , als profes (bé, jo no que era molt bon nen ). N’hi havia de tots colors, molts en feiem col·lecció i les guardàvem totes juntes, cosa que desembocava en un bola tuticolori de Manos Locas entortolligades.

I arribava el moment en que tota la pols i merda diversa de la casa, es concentraven cobrint l’artefacte en questió, posant dels nervis les nostres mares i deixant rastre de ronya per tot arreu, en forma de mà.

Que interessant també el joc que tenia la Mano amb la força de la gravetat, era una incognita si al llençar-la al sostre tornaria a caure o no. Hi ha gent, que encara té Manos Locas enganxades al sostre, clar, passa el temps i t’hi acostumes, queda com a decoració contemporànea. Si és que allò Retro ara torna a estar de moda.