Dos dies amb coses grans, unes bones, altres no tan bones i algunes boníssimes.

El 28 de Novembre Catalunya tenia un moment decisiu per decidir quin era el futur del nostre petit pais. L’actualitat política havia entrat en una guerra en la que Catalunya sortia perdent per la impossibilitat de arribar a acords amb Madrid, per poder gestionar els nostres recursos amb normalitat. A causa d’això la desafecció dels catalans feia créixer cada vegada més el crit d’Independència i nous partits que volien seguir aquest camí amb més força que els ja coneguts, sorgien amb intensitat.

Però a les urnes es va demostrar que molts catalans no entenen el mal que ens estan fent i es creuen discursos que atempten contra el dret de persones i del país. Partits com PxC xenòfobs declarats i franquistes de cor, van estar fregant l’entrada al parlament i això demostra que la desafecció pels polítics fa que molta gent es fiqui una bena als ulls i només vulgui veure els discursos populistes i de solucions ràpides però totalment errònies. No parlo gaire del PP perquè és el mateix de sempre i, per molt que diguin, la seva pujada ha estat d’un 1 %, per tant segueixen els mateixos votant-los, malhauradament la baixada dels altres l’ha col·locat com a 3a força política i això no és gens bo per Catalunya si se’ls fa gaire cas. Per sort, també han entrat 4 escons d’Independència amb Joan Laporta a davant. Hauria preferit una unió d’independents amb Reagrupament i Solidaritat junts per aconseguir un grup propi i fer més pressió cap a l’únic futur que és viable per Catalunya, però les coses són així i em puc sentir afortunat del resultat en aquest sentit.

I el nou President de Catalunya té una tasca important. Un govern de dretes mai ha sigut bo per un país, i menys amb una part del partit que el formarà que és massa catòlic i retrograda. No obstant tinc esperances que facin les coses una mica bé i no caiguin en els tòpics que fan que odiï aquest tipus de partits. espero que pensin en Catalunya, només en Catalunya.

29 de Novembre.I ara els fets boníssims. Boníssim que imperi el respecte a la provocació, boníssim que imperi l’educació a l’insult, boníssim que la violència quedi eclipsada pel respecte, boníssim que el bon joc posi en evidencia la brutícia en l’esport.

5-0 . Ahir uns 5 gols magnífics, començant pel preciós de Xavi i seguint amb la demostració que Villa té molt a dir, van deixar al Madrid garrativat, esparverat i bocabadat amb el bon joc del Barça. Pep Guardiola passarà encara més a l’historia per heretar (com ell mateix va dir ahir) el joc de Cruyff i Reixach i convertir-lo en Or pur. El públic barcelonista va gaudir fins als extrems amb un Madrid perdut, anant perseguint la pilota als peus del Barça però sense saber gaire on estava en el mapa.

El Barça – Madrid d’ahir va ser una lluita entre el Bé i el Mal, entre un joc amb respecte, tranquil·litat i perfecció contra la xuleria, violència i desorganització.

Sense ser gaire futbolero, vaig gaudir com  mai amb el partit. De fet, l’era Guardiola m’ha convertit en el culé que mai he sigut.