Foto: Angy Fotografie
Un silenci no és un silenci, sols és el moment en el que el món calla perquè ens puguem sentir. I és quan el silenci que no és silenci és present per deixar al nostre conscient la inconsciència de pensar per nosaltres mateixos. I és quan sentir el nostre cap en un context tan buit ens pot trasbalsar o ens pot portar a cansar-nos del nostre anar i venir neuronal, intentant definir perfectament allò que no té cos, que no té forma, que no es veu.
Però hi ha una solució, un medi pel qual podem alimentar la nostre cursa mental d’un camí dolç, salat, difícil, senzill, surant o arrossegant el nostre pas, depenent de l’equipatge que portem, però no obstant, un camí que en porti a la definició indefinible del perquè, del quan, del com, que no deixa que el silenci que no és silenci sigui realment una eina per portar-nos a una conclusió. Notes d’instruments i cordes vocals creant l’ambient que aquell camí necessita per deixar fluir el seu pas : Música.
La música són les crosses en el dolor que no ens permet seguir caminant, la música és el binocle que ens permet assaborir el pas per l’entorn, la música és l’aixeta que fa vessar les llàgrimes que omplen massa el nostre autopatiment, la música és el sentiment que a vegades no aconseguim exterioritzar.
La vida és una banda sonora a la que hem de col·locar la melodia, la lletra i l’estil a cada moment que experimentem. L’instrument és el nostre cor que escriu les notes dels sentiments, la melodia a vegades estrident i altres dolça que ens permet fer de l’horitzó un destí variable i fantàsticament interessant.
I la música és el medi per donar forma a allò que portem dins i que se’ns presenta de formes diverses. De compartir la forma d’una experiència amb tothom que la pugui entendre i experimentar en un altre instant. La música és el medi de descripció de la nostre vida, tan ambiguament expressable en alguns moments i tan difícilment definible. La música ens permet entendre-ho sense definir-ho materialment, ens permet entendre coses només sentint-les desde un altre punt de fuga.
En definitiva la música és la definició més perfecte dels sentiments d’una humanitat que cada vegada intenta veure-ho tot més definit visualment, sense voler entendre que la claredat s’escolta i es sent, no es veu.
