Articles etiquetats ‘musica’

8 de febrer de 2011

Ahir va ser una nit inoblidable, una nit d’un final relatiu per un futur de noves sensacions, que desitgem que siguin almenys iguals que les que hem sentit els seguidors dels Amics de les Arts a cada nou concert al que hem assistit durant aquest temps.

Ahir vaig assistir sol al concert de final de gira, vaig comprar l’entrada sense planejar res quan només quedaven 2 localitats. No acostumo a agafar entrades per concerts amb tant de marge, però aquest cas s’ho valia. L‘últim Bed&Brakfast dalt d’un escenari i, a més a més, al gran Palau de la Música. No obstant aquesta soledat, el caliu humà i l’energia projectada per aquests grans artistes, em va fer oblidar completament aquest aspecte.

Com ja vaig explicar al post sobre els Amics 2.0, aquest grup de 4 nois com tu o com jo que han fet vibrar carpes, sales de festes, auditoris i per últim 2 dies seguits un Palau de la Música que lluïa com sempre, però amb un vibracions infinitament positives i sentides a flor de pell per ells i per nosaltres.

Molts han comparat els Amics de les Arts amb el grup Manel o simplement amb aquest nou estil que ha sorgit a la música catalana (jo mateix) en un sentit depreciatiu, de repetició, de “mira, uns altres iguals”. Sense desmerèixer als grans Manel, no tenen res a veure. Els estils poden ser semblants, les lletres poden seguir un estil comparable (Els Rolling Stones estan emmarcats dins els mateix estil que molts grups, però ells han destacat per sobre), però aquests 4 nois no només han fet caçons i les han tocat i cantat magníficament bé, s’han guanyat al públic pel seu esdevenir proper, d’oferir cada dia una cosa nova als seguidors, per ser originals en els petits projectes, als quals ningú ha obligat, i que ens han beneficiat directament a nosaltres. Una de les diferències entre ells i altres és que sempre hem sentit que eren molt a prop.

Ara es retiren dels escenaris per forjar un nou disc, espero que sense voler ser millors perquè és el que toca, sinó seguint igual, seguint amb la seva manera de guanyar-se el públic, seguint amb la seva simpatia i humor, amb això els nous temes sortiran millor o igual, però segur que tindran el seu esperit.

Amics Forever! Gràcies per aquests grans moments!



10 de novembre de 2010

A aquestes alçades tothom troba normal la promoció de músics per Internet, diriem que el Music 2.0 s’ha incorporat a la normalitat de l’internauta. Però hi han artistes que van més enllà i aprofiten les eines que aquest nou món social els posa a l’abast, per donar un enfoc diferent a la seva trajectòria.

Una mostra indiscutible d’aquesta manera de d’actuar està en Els Amics de les Arts que es poden anomenar perfectament Amics 2.0. La música no és només notes, instruments i veu, un grup o cantant ha de saber donar al públic un afegit extra que generalment es materialitza en els concerts i la manera de fer-los. El Amics ho donen tot als concerts i el feeling amb el públic és indiscutible, però aquest feeling no només apareix dalt de l’escenari.

Els Amics de les arts deuen el seu èxit a Internet, està clar, penjar les seves caçons a la xarxa va ajudar a que les pogués escoltar tothom i pujés la seva fama com l’escuma. L’èxit els va ajudar a editar el seu primer disc de discogràfica, “Bed&Breakfast”, i a fer concerts a punta pala. Però mentre altres grups es separen d’aquests orígens per donar-ho tot a l’escenari, voltar per aquí i per allà, fes noves cançons … els Amics 2.0 fan tot això i més, doncs estan en contacte directament amb els seus fans via Twitter, Facebook i actualitzen molt freqüentment els seu bloc amb novetats, experiments o simplement expressant l’emoció del concert de dia anterior o donant les gràcies per tot a tothom.

Exemples d’això és la magnífica versió en Japonès que van realitzar del seu hit homenatge a Bola de Drac “Per Mars i Muntanyes”. Però aquesta versió té cua, doncs va ser realitzada a partir del contacte amb un fan “bloguero” amb seudònim Capitan Urias (al twitter @CapitanUrias) guanyador fa res del premi Bitacoras al millor videoblog per La Arcadia de Urias. El Capitan els va ajudar a traduir la cançó al japonès amb l’ajuda de Marc Bernabé (traductor de Shin-Chan en Català, entre d’altres) i de tot això en va sorgir un treball impecable i un homenatge ja amb totes les lletres !

A part d’això, han anat penjant els nous clips de les cançons de Bed&Brakfast, fent crides a la gent per fer una foto conjunta després d’un concert (al local dels Amics de les Arts de Terrassa per exemple) i no paren.

Personalment trobo molt lloable aquesta manera d’actuar, fan fer-te més fan, no només de les seves cançons, sinó de tot aquesta xarxa social que crean al seu voltant. No ho dubtis, agrega’ls al twitter ( @amicsdelesarts )apunta’t al seu grup del facebook o visita el seu Bloc (que aviat canvia de disseny) entraràs en un món creatiu i divertit.

Aquí us deixo la versió de “Per Mars i Muntanyes” en japonès:

Seguiu així Amics!



1 de juliol de 2010

Foto: Angy Fotografie

Un silenci no és un silenci, sols és el moment en el que el món calla perquè ens puguem sentir. I és quan el silenci que no és silenci és present per deixar al nostre conscient la inconsciència de pensar per nosaltres mateixos. I és quan sentir el nostre cap en un context tan buit ens pot trasbalsar o ens pot portar a cansar-nos del nostre anar i venir neuronal, intentant definir perfectament allò que no té cos, que no té forma, que no es veu.

Però hi ha una solució, un medi pel qual podem alimentar la nostre cursa mental d’un camí dolç, salat, difícil, senzill, surant o arrossegant el nostre pas, depenent de l’equipatge que portem, però no obstant, un camí que en porti a la definició indefinible del perquè, del quan, del com, que no deixa que el silenci que no és silenci sigui realment una eina per portar-nos a una conclusió. Notes d’instruments i cordes vocals creant l’ambient que aquell camí necessita per deixar fluir el seu pas : Música.

La música són les crosses en el dolor que no ens permet seguir caminant, la música és el binocle que ens permet assaborir el pas per l’entorn, la música és l’aixeta que fa vessar les llàgrimes que omplen massa el nostre autopatiment, la música és el sentiment que a vegades no aconseguim exterioritzar.

La vida és una banda sonora a la que hem de col·locar la melodia, la lletra i l’estil a cada moment que experimentem. L’instrument és el nostre cor que escriu les notes dels sentiments, la melodia a vegades estrident i altres dolça que ens permet fer de l’horitzó un destí variable i fantàsticament interessant.

I la música és el medi per donar forma a allò que portem dins i que se’ns presenta de formes diverses. De compartir la forma d’una experiència amb tothom que la pugui entendre i experimentar en un altre instant. La música és el medi de descripció de la nostre vida, tan ambiguament expressable en alguns moments i tan difícilment definible. La música ens permet entendre-ho sense definir-ho materialment, ens permet entendre coses només sentint-les desde un altre punt de fuga.

En definitiva la música és la definició més perfecte dels sentiments d’una humanitat que cada vegada intenta veure-ho tot més definit visualment, sense voler entendre que la claredat s’escolta i es sent, no es veu.



20 de març de 2010

La música és tan part de la vida com la pròpia existència, sense música el món seria molt més apagat.  Dic això perquè és el que penso jo i ja de pas per introduir un descobriment que no fa molt temps vaig tenir la sort d’experimentar, gràcies a la banda sonora de la pel·lícula 500 days of summer (amb una falsa traducció al castellà com a 500 días juntos, els que l’heu vist ja sabreu perquè).

El descobriment en qüestió és Regina Spektor. Una delicia per l’oïda i amb unes conçons que t’enganxen tan per l’espontanietat de la cantant com per la naturalitat amb que les canta.

Regina Spektor és una noia d’origen Rus amb una família molt musical que va mudar-se del seu país natal amb els seus pares al mític Bronx de New York. Les seves arrels musicals eren clàssiques, tocant el piano des de petita. Com que els seus pares no van poder emportar-se l’instrument, ella anava aquí i allà simulant que el tocava en qualsevol espai que trobava.

De mica en mica es va anar empapant d’estils diversos (pop, jazz) que va barrejar amb la seva formació clàssica per crear l’estil propi del que ara fa gala. Va començar sent telonera de The Strokes, una banda de Nova York del 1998, i quan el productor Gordon Raphael va escoltar els seus primers discos (més aviat cintes de cassete), autoeditats de forma casolana per ella mateix, va quedar ensizat per l’estil de la seva cançó i de la manera que les interpretava.

Amb això ja porta 3 àlbums esplèndids, que us recomano ferventment que escolteu perquè segur que us convertiu en admiradors de la seva manera de fer cançons. L’últim que ha tret, Far, per mi és el millor i més complerts, però en tots els altres hi ha cançons magnífiques i altres que mostren clarament la seva espontaneïtat.

Us deixo amb 2 videos de dues de les cançons que m’agraden més d’ella. Espero que us hi enganxeu també.

Us

On the Radio

Més informació: Regina Spektor Wikipedia

Regina a Spotify: Spotify Link