Ahir era el dia, el dia en que Apple mostrava una nova eina dins el seu ja tan conegut catàleg. Rumors, imatges, vídeos, … tot construït i elaborat per somiar en allò que seria aquest nou aparell que tanta expectació ha aixecat. Durant els últims temps, aquesta companyia de Cupertino (California), ha aconseguit revolucionar el mercat amb els seus ordinadors que, una vegada construïts a partir de processadors Intel, han anant agafant adeptes d’entre el públic ja fidel i també d’aquell que ni coneix la seva història. Van apostar per endinsar-se en la música i treure a la llum un dispositiu amb un disseny impecable, molt portable i que mig món porta a sobre. Es van atrevir amb la telefonia i van trencar motlles amb diferència, marcant un abans i un després en aquest món. Però hi ha un aspecte en el que han anat caient i cada vegada més, creuen massa que són els millors. A veure, s’ho creuen perquè sincerament es mereixen ser-ho, però a vegades aquestes coses poden provocar una Fe massa intensa en tu mateix.
Aquest nou iPad ha pecat d’això, no és l’iTablet que tothom creia. No, no és un iTable, es un iPad. És una ampliació en diversos aspectes del que ja existia i amb tots els errors en aquest mateix camí.
Després d’empapar-me del que s’ha anat dient aquí i allà dono la meva visió del que ens ofereix, amb una separació del ying i el yang, més un entremig d’aquests dos:
